Bernat Joan i MaríIbiza08/11/23 0:31
TW3

Benvolgut professor/Benvolguda professora, ara que el sistema educatiu és assetjat per terra, mar i aire, la teua figura esdevé especialment important. Quan, des de l’àmbit polític, es mostra aquest afany d’interferir en la teua tasca professional, pots copsar amb meridiana claredat la importància de la teua feina. Perquè, en qualsevol cas, saps que no et pots deixar caure en el forat on et volen aconduir, ni pots deixar desemparats els teus alumnes. Perquè per a aquesta gent jove, en fase de formació, que està construint la seua personalitat, és per a qui treballes. I no per als seus progenitors, ni per a la inspecció, ni per a l’estat, ni per a la societat descrita de manera inconcreta, com un tòtem que res no significa (si no s’omple de significat).

En la batalla que s’està lliurant dins l’àmbit de l’Educació, s’hi juga el futur de moltes conquestes socials que semblaven sòlidament establertes, i que avui podem veure com trontollen inexorablement. I trontollen, ben clarament, davant un obscurantisme que mai no ha deixat d’existir, encara que, durant determinades estapes històriques, semblava que estava, com a molt, latent.

En fer aquesta reflexió, pens que l’últim ciutadà mort per la Inquisició va ser un mestre. Es deia Gaietà Ripoll, i feia de mestre a Russafa, actualment un barri de la ciutat de València, al segle XIX encara un municipi independent. Ripoll era lliurepensador, en un moment en què no s’ho podia ser sense perill. Napoleó havia abolit la Inquisició l’any 1808, en aquell intent de modernitzar Espanya que, a la fi, se’n va anar en orris (liquidat pel nacionalisme i l’obscurantisme). Les Corts de Cadis (1812) també optaren per abolir-la. Però, amb l’arribada al tron de Ferran VII, es va crear l’anomenada Junta de Fe, que es corresponia exactament amb allò que fins aleshores s’havia anomenat Inquisició. Va ser aquesta Junta de Fe la que l’any 1824 va decretar la detenció del mestre Ripoll. En Gaietà Ripoll era lliurepensador, i transmetia aquesta manera d’entendre el món als seus alumnes. L’arquebisbe antiliberal i profundament reaccionari de València va decidir que constituïa un perill per als xiquets i va propiciar que se’l detengués. L’acusaren de tot un seguit de càrrecs contra la religió establerta. I va ser jutjat i condemnat. El varen executar dos anys després de la seua detenció, el 1826. Com a suposada prova d’humanitat, els inquisidors varen decidir no cremar-lo (només ho feren en efígie), sinó penjar-lo (exactament davant la Llotja de València).

A tu, amic mestre, defensar l’Educació per als teus alumnes segurament no et costarà la vida. No hi haurà un tribunal inquisitorial que et vulgui penjar, ni et cremaran en efígie. Però és evident que defensar allò que consideres adequat i pertinent per dur a terme la teua tasca professional et pot comportar molts de disgustos i, potser, en el pitjor dels casos, fins i tot la feina. Perquè hi ha una ardada de llops assetjant el sistema educatiu, justament perquè saben que a les aules s’hi forgen els ciutadans lliures del futur. I el lliurepensament encara no ha guanyat la batalla, per molt que vagin passant dècades i àdhuc segles de batalla per consolidar-lo.

Els que no aconsegueixen imposar la seua doctrina dins l’àmbit educatiu et diran, benvolgut professor, que tu et dediques a adoctrinar. Adoctrinar podrà ser qualsevol cosa. Potser diran que ho fas, senzillament, si actues com qualsevol professional de l’Educació a qualsevol lloc del món i fas les classes en la llengua del país, en el nostre cas en la llengua pròpia de les Illes Balears. Amb això, si mantens una actitud ferma i conseqüent, segurament ja n’hi haurà prou perquè algú digui que adoctrines. Diran que adoctrines si expliques parts de la Història que consideren que no s’haurien d’explicar, per molt que miris de ser el màxim d’imparcial i d’atenir-te només als fets, tot deixant que cada estudiant en faci la seua interpretació, d’acord amb els seus valors i la seua manera d’entendre el món. Hi ha parts incòmodes de la Història que no voldrien que ningú tractàs, suposant que així se’n passa pàgina.

En els casos més extrems, diran que adoctrines si expliques la teoria de l’evolució, o si negues -amb arguments científics- el creacionisme. Però això ja forma part de l’obscurantisme més dogmàtic i més tèrbol.

No te’n salvaràs, no, d’aquestes acusacions. I només podràs contrarrestar-les amb una fermesa de caràcter que generalment no es demana al comú dels ciutadans. Contra aquells que volen interferir en la teua feina, contra els que t’acusen d’adoctrinar, contra els que volen carregar-se qualsevol actitud autocentrada i lliure, hauràs d’alçar la vela de la teua independència de criteri, i dels teus valors morals. Segurament, tal i com pinten les coses (pinten bastos!), ho hauràs de fer en contra de les disposicions de l’administració. Si això arriba a passar, tenguis sempre presents els drets dels teus estudiants. Mou-te més per l’amor a ells que no per la por a aquells que volen fer de l’Educació un cau espuri de doctrina. Mantén el teu criteri, encara que el discuteixis sempre. Sàpigues -i sigues-ne sempre conscient- que qui té raó, com a molt, només en té la meitat, com deia el gran Joan Fuster. I no deixis que ningú interfereixi en allò que tu transmets dins la teua aula. Així, amb els teus coneixements ajudaràs els teus estudiants a formar-se, però encara més ho faràs amb la teua actitud.

No és feta la feina d’educador per a persones pusil·lànimes, covardes, retudes o dimissionàries a mans d’aquells que voldrien convertir l’Educació en el seu cau d’adoctrinament fonamentalista i alienador.