Joan AmorósEivissa25/03/16 0:00
TW2

El senyor X té uns cinquanta anys. Al llarg de la seua vida mai ha realitzat cap activitat física. En canvi, fuma des de l’adolescència. Té una dieta on abunden les carns. Les verdures destaquen per la seua absència. Sol beure cervesa tots els dies. Els caps de setmana aprofita per anar a sopar fora i fer-se un parell de cubates. Un dia, el senyor X té una insuficiència cardíaca. Per sort, no ha anat més enllà d’un ensurt. Una vegada realitzades totes les proves a Urgències, li diuen que ha de visitar el metge de família. Ho fa a l’endemà. En arribar a la consulta espera pacientment el seu torn. Amb quinze minuts de retard entra a la consulta i explica el que li ha succeït. El doctor adreça la vista cap a la pantalla del seu ordinador per revisar les proves que li varen fer a Urgències. En aquest moment, el senyor X aprofita per culpabilitzar el doctor del que li ha passat. El metge es queda mirant-lo sense entendre molt bé la situació. No li fa massa cas perquè apareixen a la pantalla les analítiques i els resultats de les diferents proves. Mentre es mira l’historial, el pacient li exigeix un medicament que el curi. El doctor li explica les diferents causes possibles que li han causat aquest esglai. Li diu que la curació depèn en bona part del canvi en els seus hàbits de vida. El pacient no acaba d’entendre aquesta resposta, segueix insistint en la culpabilitat del metge i torna a demanar una medicina curativa sense entendre que els miracles no existeixen.

La principal crítica que s’escolta per part d’un determinat sector de la societat davant certs números negatius al món educatiu (informe PISA o percentatge de fracàs escolar) sempre és la mateixa: la culpa és del professorat. Aquesta anàlisi amputada fa recauré sobre un factor de l’educació tots els mals de la mateixa. No negarem la importància de l’actor en qüestió, que per descomptat la té. S’ha de denunciar, però, la demagògia amagada darrera d’altres aspectes, més propers a la política que a l’educació, i que poc de positiu aporten a una possible solució. No podem fer recaure tot el pes de la culpabilitat sobre un sol engranatge. Res seria més injust.

Si transferiu la petita història introductòria a la situació educativa, tot es fa més evident. El metge faria el paper dels docents mentre el pacient representaria a aquells que critiquen el professorat. Per això, no podem criticar els docents sense tenir en compte la nul·la activitat física per part del nostre malalt, que perfectament seria en la nostra metàfora les ràtios excessives que patim a les aules. No podem censurar els docents sense adonar-nos que el tabac, equivalent a la falta de professorat als centres educatius, afecta directament a l’atenció a la diversitat. No podem condemnar els docents sense tenir en compte l’excés d’ingestió de carn, que vindria a ser la falta d’acompanyament educatiu d’un alt percentatge de famílies. No podem reprendre els docents sense tenir en compte que una dieta sense verdures escenifica la falta de pressupost en educació dels diferents governs. No podem calumniar els docents sense tenir en compte l’alcohol begut al llarg de tants anys, que pren forma amb la dificultat de tenir lleis educatives canviants i que no donen veu als protagonistes i experts en educació.

Tots aquests aspectes seran vitals per poder curar el nostre malalt. I per seguir amb l’exemple, no ens podem oblidar del metge (llegiu docents). Un metge que no pot seguir curant com en els anys 70. Un metge que s’ha d’actualitzar constantment en els seus coneixements. Un metge que s’ha d’adaptar als nous mètodes. Un metge que ha d’estar disposat a ser avaluat. Un metge que ha de proporcionar el millor d’ell mateix als seus pacients. Només des d’una perspectiva integral on els múltiples factors canviïn, millorarà el resultat final. La resta, serà cercar culpables malintencionadament, per no reconèixer el fracàs polític i social del sistema, tot exigint un medicament que ens curi sense entendre que els miracles, en educació, no existeixen.