Gibraltar per la devolució?

A l’hora d’abordar la qüestió s’obvia completament que la majoria dels gibraltarencs varen votar a favor que el Regne Unit continuàs dins la Unió Europea. Aquest argument, que a Escòcia s’usa a favor de la secessió, a Gibraltar s’obvia completament, com si no existís, perquè el fet de desvincular-se del Regne Unit suposaria un perill molt imminent de quedar sota domini espanyol. Ras i clar, els gibraltarencs prefereixen continuar sent britànics i quedar fora de la Unió Europea a mantenir-se dins la Unió Europea però passar a ser ciutadans espanyols. No debades els gibraltarencs han votat, per aclaparadora majoria, que no volen pertànyer, sota cap condició, al regne d’Espanya.

Sembla que el flanc gibraltarenc ha estat fortament descurat pel govern britànic a l’hora d’encarar la gestió de la sortida de la Unió Europea i que la diplomàcia espanyola ho intenta aprofitar per arribar, com a mínim, a una mena de sobirania compartida entre el Regne Unit i el Regne d’Espanya sobre el famós penyal. Mala peça al teler per satisfer les decisions, preses democràticament, pels ciutadans de la roca.

Però el Regne Unit pot jugar d’altres cartes interessants. Recordem que el penyal de Gibraltar va passar a formar part del Regne Unit en virtut del Tractat d’Utrecht, pel qual Espanya perdia Gibraltar i Menorca i Catalunya, i per extensió tots els antics estats de la Corona d’Aragó, perdien la seua sobirania política. Naturalment, el Regne d’Espanya mai no ha volgut la derogació pura i dura del Tractat d’Utrecht, perquè, efectivament, es podrien quedar Gibraltar, però podrien perdre molt més. I, per aquesta raó, opinen que val més ni esmentar aquesta possible via.

Des del Regne Unit, emperò, hi han vist una magnífica oportunitat. Fa pocs dies, un exministres del govern de Margaret Tatcher, va afirmar que, si es posaven a canviar cromos d’aquesta manera, ells tenien una carta molt més contundent que no la sobirania del penyal: el procés independentista de Catalunya. I, directament, va afirmar que el Regne Unit podria donar suport al procés d’independència si els espanyols es posen pesats en la qüestió de Gibraltar. Fantàstic!, degueren pensar molts catalans. Els britànics ens varen deixar completament venuts davant les tropes borbòniques l’any 1714 i ara ens poden donar una mà, en un moment crucial per a la nostra Història. Es tractaria d’una restitució, d’una devolució, que es duria terme de manera efectiva tres segles després del terrible episodi de principis del segle XVIII.

Objectivament, a Catalunya li convé molt que un membre del Consell de Seguretat de les Nacions Unides li doni suport davant l’ONU a l’hora de reclamar la sobirania pròpia. L’ONU, malgrat tots els malgrats, és el fórum que reuneix més estats sobirans del món, i un lloc ben adequat per tractar qüestions crucials de política internacional. Si un membres del Consell de Seguretat de l’ONU defensa les teues posicions, ja ningú mai més no podrà dir que la qüestió catalana és un conflicte intern del Regne d’Espanya.

Com a europeista, pens que els dirigents europeus s’haurien d’afanyar a no perdre posicions en aquesta qüestió. Si Catalunya tengués suports a l’ONU abans de tenir-ne per part de la Unió Europea, l’europeisme dels catalans (tradicionalment europeistes, avançats a la Península a l’hora de defensar la construcció europea) es podria refredar notablement. Als dirigents de la Unió Europea, per descomptat, no els interessa gens ni mica que això passi. No pot ser que la Unió Europea sigui l’última que quedi defensant que la qüestió catalana és un afer intern d’Espanya. Ja va sent hora que líders europeus valents (i amb capacitat de decisió) es posicionin, com a mínim, a favor del referèndum que proposa el govern de Catalunya. Senzillament, perquè la qüestió es dirimeixi a través de mecanismes democràtics, i no, una vegada més, amb l’ús de la força.