Quan hi ha un conflicte virulent que enfronta molt clarament dues parts –especialment si es tracta d’una guerra, on hi hagi sang i morts, però també quan té un fort component emocional, sense arribar a un tal grau de violència- i una de les parts pot imposar el seu punt de vista, poden ocórrer dues coses: o bé que es faci veure que el conflicte ha acabat amb algun tipus de guany per a cadascuna de les parts (o fins i tot que, sense haver-hi guany per una de les parts, el conflicte ha acabat de manera honorable), o bé que quedi clar que hi ha vencedors i vençuts, o fins i tot que una de les parts quedi humiliada.
En ple procés de pau del País Basc, a la dècada passada, em varen colpir unes declaracions fetes de forma semiprivada per un líder polític espanyol en què, obertament, deia: “No queremos la paz, sino la victoria”. És a dir, l’objectiu de vèncer els etarres estava per damunt de l’objectiu d’aconseguir la pau.
Particularment, pens que es tracta d’una manera molt negativa de plantejar-ho, perquè de les humiliacions polítiques no en vénen més que grans desastres. Recordem, per exemple, el que en va sortir del sentit d’humiliació que va patir Espanya després de la pèrdua de les colònies de Cuba i les Filipines. A partir de l’any 1898, Espanya va caure en depressió, de la depressió en va sortir frustració, i de la frustració la dictadura de Primo de Rivera i, més endavant, la del general Franco: un parell de desastres descomunals, molt més notable el segon que no el primer. I, encara, més notable el rebot que no la dictadura mateixa.
Al final de la I Guerra Mundial, les potències vencedores no es varen conformar a imposar, com era ben lògic, el nou ordre a Alemanya, sinó que varen fer que, col·lectivament, els alemanys se sentissin humiliats. Fins a quin punt aquest sentiment d’humiliació no va contribuir a generar el nazisme, i, per tant, la II Guerra Mundial, l’Holocaust, i tots els desastres que se’n varen derivar? Certament, no sabem què hauria ocorregut si el tracte vers Alemanya hagués estat diferent al final de la Gran Guerra.
El petit, certament, també pot humiliar el gran, i això també comporta conseqüències. La derrota del general Custer a mans dels indis navaho va suposar la desfeta total d’aquest poble amerindi, a l’Amèrica del Nord. Els navaho varen tenir el seu gran dia, i aconseguiren fer sentir aquest sentiment d’humiliació, tant al Setè de Cavalleria com als ianquis en general. Però les conseqüències varen ser devastadores per als indis: els blancs els mataren els bisonts, una de les seues principals fonts econòmiques de subsistència. Amb l’eliminació dels bisonts, és a dir, a través de l’ofegament econòmic, els ianquis es carregaren els navaho i d’altres pobles amerindis. Hi va contribuir de manera molt poderosa el sentiment d’humiliació.
Per això, no puc entendre que la humiliació es faci servir entre adversaris, com a eina política, ni que hi pugui haver ningú que s’estimi més la victòria que no la pau. N’hi ha que estan disposats a fer qualsevol cosa per mantenir les seues posicions polítiques, i n’hi ha que tenen algunes línies vermelles, com ara, la defensa, per damunt de tot, de les vides humanes. Hi ha qui està disposat a generar violència i mort en defensa de les pròpies idees i hi ha qui no està disposat a fer-ho en cap cas, per molta raó es pensi que pot tenir.
No fa falta dir que em trob entre els segons: crec que les idees no han de construir-se a base de posar en perill vides humanes, que val més la vida d’una sola persona que tots els estats del món (que, al cap i a la fi, no són més que construccions humanes), que les idees s’han de combatre amb idees i no amb força bruta (per molt legítima que alguns la puguin considerar) i que la convivència es troba per damunt de qualsevol projecte que una part de la població vulgui imposar a la resta.
Per això no puc entendre aquells que fan ostentació, dia sí i dia també, d’uns valors que es troben a les antípodes d’aquests que creia que, molt majoritàriament, ja havíem arribat a compartir. Els fets, dia sí i dia també, ens van demostrant que encara som molt lluny, de compartir-los mínimament.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Por esto yo tampoco puedo entender a un fugado de la Justicia, Puigdemont, y tampoco puedo en tender que el 47,5% de una comunidad quiera imponer al resto unas ideas completamente opuestas a las suyas. Por cierto, a Custer lo derrotaron los Lakota, Cheyenes y Arapahoes.