Debat i correcció política

Aquest factor, des del meu punt de vista, constitueix una gran mancança, perquè només de la confrontació franca d’idees, i del suport d’aquestes idees en postulats més o manco sòlids, se’n pot derivar una formació universitària adequada i mínimament rica. Debatre vol dir tenir arguments propis, vol dir tenir la capacitat de fonamentar-los en idees més o manco demostrables, vol dir tenir inclinació a indagar els perquès de les coses, i vol dir desenvolupar la pròpia capacitat per expressar-se en públic. Tot plegat són valors que se suposen propis de la formació universitària, i que se suposa que s’han de desenvolupar al llarg de totes les etapes formatives.

Som molt lluny, a la nostra part del món, de comptar amb alguns elements molt afavoridors d’una bona capacitat de debatre idees (i no diguem ja de fer-ho amb una certa qualitat acadèmica). Per exemple, als Estats Units hi ha clubs de debat, ja a nivell d’educació secundària. Els alumnes, en xarxes molt àmplies (alguna de més de cent mil estudiants), proposen temes per debatre i, efectivament, acaben debatent-los. Enguany, una d’aquestes xarxes extenses americanes, per decisió democràtica dels estudiants que la integren, està debatent sobre el dret a la independència de Catalunya (debat que, entre nosaltres, que hi som més a prop, suposaria automàticament l’acusació d’adoctrinament, i coses semblants o pitjors). Ho explicava en Gabriel Ferret en aquesta mateixa tribuna.

A diversos països de la nostra àrea existeixen assignatures d’Oratòria i d’altres de Redacció. Entre nosaltres, ni Oratòria ni Redacció. Feim el que podem, i no és gaire, des de les assignatures de Llengua. A Itàlia, sense anar més lluny, ambdues matèries formen part de la formació regular dels estudiants, ja a nivell d’Educació Secundària.

Un altre hàndicap notable que tenim aquí per debatre, a banda de la manca de regulació adequada dins el nostre sistema educatiu, és la manca de tradició democràtica. Crec que aquesta manca de tradició democràtica es troba a l’arrel de la demonització de determinats debats. Hi ha coses de les quals no es pot parlar perquè resulten anatema directament, i, per tant, millor no comentar-les mai de la vida. Determinades opcions polítiques, sexuals, de projectes de vida, no es poden ni comentar, no fos cas… Aquest factor, gravíssim es miri des d’on es miri, es veu agreujat per un component nou, sorgit, al meu entendre, de la desfeta del marxisme: la correcció política. Hi ha determinades qüestions que no es poden tractar perquè posen en qüestió el que algú (no queda mai gaire ben definit qui) considera políticament correcte o incorrecte.

I, com que no debatem als instituts ni a les universitats, llavors tampoc no debatem a la vida pública, ni a l’àmbit acadèmic, ni als diferents àmbits professionals. Generalment, una part molt important de la població accepta acríticament allò que se li proporciona des de les institucions, vota cada quatre anys i viu pensant que exerceix els seus drets com a ciutadà.

Vist tot això, benvinguda sigui la incorrecció política, el qüestionament de l’ordre establert, la capacitat de fer-se preguntes per incòmodes que siguin, i fins i tot l’adoctrinament. Qualsevol d’aquestes coses millor que continuar dient «Si, bwana» al Gran Germà, mentre ens van segant l’herba sota els peus.