Neopopulisme

Es veu que el grup de l’Aliança dels Liberals i Democràtes d’Europa (ALDE) no fila gaire prim a l’hora d’acollir socis. Deu bastar que algú afirmi que és liberal perquè tengui cabuda al grup liberal, encara que les seues pràctiques, allà on té implantació, estiguin totalment a l’extrem oposat del liberalisme. No hi deu fer res. Com tampoc no s’expedeixen certificats d’europeisme, i, per tant, mentre no es demostri el contrari, fins i tot els nacionalistes més furibunds poden passar per europeistes.

Hi ha una tendència, arreu d’Europa, entre els nous partits d’extrema dreta populista que han anat sortint, a reclamar-se com a liberals. Deuen pensar que l’etiqueta de liberal automàticament dissipa qualsevol dubte sobre una possible adscripció a posicions extremistes. Però una cosa són les sigles, una altra les tendències confessades i una de molt diferent les pràctiques polítiques que mostren. Fins i tot una mirada una mica superficial als programes polítics de les diferents formacions polítiques ens podria dir alguna cosa sobre el liberalisme que practiquen o deixen de practicar.

Ciutadans va sorgir a Catalunya i posteriorment s’ha expandit pel conjunt dels territoris del Regne d’Espanya. Va sorgir com a ariet del nacionalisme espanyol contra el catalanisme, tot fent un paper semblant al que hi va tenir el lerrouxisme durant els anys vint i trenta del segle passat. El nacionalisme exacerbat, el que practica Ciutadans i que podem observar dia sí dia també, no quadra gaire amb l’ideal liberal, sempre més obert i més integrador que no el nacionalisme excloent.

Oblidem el pecat original i passem a l’ideari actual. Què ens ofereix, Ciutadans? Quant al model d’Estat, afirmen que són federalistes, però realment practiquen un centralisme ferotge. I aquest és el seu projecte. Crec que bastant indestriable del de l’anterior dictadura. Per exemple, diuen que són federalistes però troben normal que el sistema de Justícia sigui el mateix a tot l’Estat, i encara s’exclamen quan veuen un sistema de justícia federal, com ara l’alemany, que està deixant el Regne d’Espanya amb el cul a l’aire de manera escandalosa.

S’afirmen partidaris de la pluralitat, però els seus representants al Parlament de Catalunya, a les Corts Valencianes o al Parlament de les Illes Balears s’expressen pràcticament sempre en espanyol, menyspreant la llengua pròpia i oficial d’aquestes comunitats mal anomenades autònomes. Amb això, amb aquesta pràctica lingüística, mostren, una vegada més, el seu nacionalisme espanyol, i la seua al·lèrgia a qualsevol tipus de pluralitat. Aquest factor també xoca frontament amb els principis liberals. Se’n troba, exactament, a les antípodes.

I, en el pla econòmic, haurien de ser partidaris de l’Estat mínim, de la no ingerència en el mercat i de permetre la lliure concurrència, però a l’hora de la veritat són tan estatistes com el Partit Popular, o més. Per tant, tampoc en aquest camp no mostren cap pràctica que lligui amb els principis liberals, ni tenen cap intenció, pel que demostren dia a dia, d’evolucionar en aquesta direcció.

Que els liberals europeus tolerin a les seues files un neopopulisme extremista com el de Ciutadans demostra les febleses d’Europa, les febleses en el procés de construcció europea, i com està de malament un grup parlamentari que sempre ha estat una referència dins el Parlament europeu. Perquè vol dir que, o bé li han donat gat per llebre i ho han acceptat (cosa que seria molt greu), o bé accepten de bon grat extremistes i nacionalistes antieuropeus dins les seues files (cosa que encara ho seria més). Però o és una cosa o l’altra (o part de les dues, si allò que fan és mirar cap a una altra banda per intentar no veure la realitat).