Opinión / Bernat Joan

5 d’Agost: passat, present i futur

|

Valorar:

Entre els dies 5 i 8 d’agost celebram a Eivissa i Formentera les Festes de la Terra. Es tracta de les festes en què recordam la nostra condició nacional, arran de la conquesta de les Pitiüses per part de les tropes comandades per Guillem de Montgrí, entre els dies 5 i 8 d’agost de 1235. Ens referim, idò, al fet fundacional de l’Eivissa i la Formentera catalanes, a la incorporació de les nostres illes a la Corona d’Aragó (avui Països Catalans, si en treim l’Aragó mateix: allà han de decidir com volen estructurar-se nacionalment). Crec convenient, en aquesta etapa en què el localisme espanyolista torna a tatar l’orella amb molta força i desacomplexament, recomanar la lectura, per mera informació històrica, del llibre de Joan Marí Cardona La conquista catalana de 1235. Observem que el canonge arxiver remarca això de ‘catalana’, quan, tranquil·lament, hauria pogut posar ‘cristiana’, però aquest terme no l’hauria compromès tan clarament com el que ell mateix hi va posar.

Passarem ràpidament per sobre del fet que celebram una conquista. Alguns practicants d’una mena d’extremisme hipòcrita arriben a suggerir que hauríem de tornar les Pitiüses a aquells a qui les vàrem arrabassar. No diuen mai, emperò, que, pels mateixos set sous, els castellans els haurien de tornar tot el que es trobi al sud de Covadonga. Últimament, aquest argument ja no es fa servir tant, especialment des que pels voltants del Daesh, hi ha hagut qui ha reivindicat Al Andalus (ço és, la Península Ibèrica) per a l’Islam. La conquista de les Pitiüses per part dels catalans no va ser més moral ni més immoral que la conquista de Toledo per part dels castellans.

En una nació sense estat, les dades fundacionals poden formar part, amb fonament, de la reivindicació nacional, de la reivindicació dels propis drets com a col·lectivitat humana. Per a nosaltres, el 5 d’agost (igual que el 8 d’agost) no constitueix un acte d’afirmació de sobirania sobre uns conquistats que varen caure sota la nostra pota bèl·lica, sinó un acte d’afirmació davant d’aquells que ens varen escamotejar la nostra capacitat d’autoorganitzar-nos, de decidir per nosaltres mateixos. Es tracta, al cap i a la fi, d’un recordatori de memòria històrica, que sovint es deixa de banda. Com si la memòria històrica només tengués a veure amb els fets que es varen derivar de l’anomenada Guerra Civil. També és memòria històrica saber d’on venim. I aquesta memòria històrica ens ha estat tant escamotejada o més que la que fa referència als vençuts en la contenda 1936-39.

Pensant en present i en futur, la gestió de la col·lectivitat i la gestió de la identitat s’han d’acoblar als nous temps i a les circumstàncies del segle XXI. Som en procés de construcció d’un espai polític molt més ampli que els vells estats nació del segle XIX, avui completament periclitats. Es tracta, naturalment, de l’espai europeu. I som en procés de (re)construcció d’un espai nacional propi, integrat pels països que formaven part d’aquell espai que ens ha estat propi des del segle XIII: ço és, les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya. Així, idò, la nostra identitat és eivissenca (i, consegüentment, catalana), però també europea. Eivissencs, balears, catalans, europeus, compartim espai amb gent que pot sentir-se part de tot això i, endemés, considerar-se espanyols, colombians, marroquins o alemanys, sense que cap identitat hagi d’excloure les altres.

Tot plegat ens ha de dur a pensar en l’Eivissa i la Formentera que volem per al futur. Ara fa anys de les mobilitzacions contra la construcció del càmping a Formentera. S’hi va mobilitzar tota la gent de l’illa, pràcticament. Tota aquesta mobilització, venia provocada només pel fet que s’hi volgués construir un macrocàmping? Era evident que no. Es tractava d’una mobilització contra una decisió pròpia que havia estat anul·lada des de fora. La gent s’hi va plantar. Com les Pitiüses ens vàrem plantar per les Salines. Es tractava, la lluita per les salines, d’una mobilització estrictament ecologista? Ni prop fer-hi. Era una mobilització en defensa del medi ambient. Però també ho era en defensa del propi dret a decidir. La mobilització per les Salines va constituir una autèntica font de recuperació de memòria històrica.

Avui, quan un senyor de llinatge Sánchez ens diu que disposarà -com si fos el Xa de Pèrsia o la Reina de Saba- de com es distribueixen els fons europeus per recuperar-nos de la pandèmia del covid-19, quan la nostra llengua és proscrita dels centres on el poder resulta més evident, quan no podem dir res sobre on van a parar els nostres impostos, hem de fer un pensament. Una part de la nostra nació ja l’ha fet. La resta, ens quedarem endarrere? Continuarem acceptant acríticament i servilment de ser l’ase dels colps?

Comentar

* Campos obligatorios
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1

ensoñaciones catilinicas
Hace un mes

Pues si,creo que se deberia hacer un referendum para de una vez por todas dejar claro lo que queremos ser los ibicencos,si catalanes o españoles.Si sale que catalanes sobramos todos los demas y si es al reves sobran todos los partidarios de esta entelequia. Asi todos contentos.

Valoración:1menosmas

El Llanera solitario
Hace un mes

Entonces la Comunidad Autónoma de Aragón, son los ansiados Països Catalans también ??,, y si la Corona de Aragón pasó a pertenecer al Reino de España, entonces los ansiados Països Catalans pertenecen a España ?? por favor Bernat en vez de hacer un corta pega el año que viene de la enciclopedia catalanista, nos dices de una vez que los ansiados Països Catalans NO existen

Valoración:2menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1