5 d’Agost: passat, present i futur

Passarem ràpidament per sobre del fet que celebram una conquista. Alguns practicants d’una mena d’extremisme hipòcrita arriben a suggerir que hauríem de tornar les Pitiüses a aquells a qui les vàrem arrabassar. No diuen mai, emperò, que, pels mateixos set sous, els castellans els haurien de tornar tot el que es trobi al sud de Covadonga. Últimament, aquest argument ja no es fa servir tant, especialment des que pels voltants del Daesh, hi ha hagut qui ha reivindicat Al Andalus (ço és, la Península Ibèrica) per a l’Islam. La conquista de les Pitiüses per part dels catalans no va ser més moral ni més immoral que la conquista de Toledo per part dels castellans.

En una nació sense estat, les dades fundacionals poden formar part, amb fonament, de la reivindicació nacional, de la reivindicació dels propis drets com a col·lectivitat humana. Per a nosaltres, el 5 d’agost (igual que el 8 d’agost) no constitueix un acte d’afirmació de sobirania sobre uns conquistats que varen caure sota la nostra pota bèl·lica, sinó un acte d’afirmació davant d’aquells que ens varen escamotejar la nostra capacitat d’autoorganitzar-nos, de decidir per nosaltres mateixos. Es tracta, al cap i a la fi, d’un recordatori de memòria històrica, que sovint es deixa de banda. Com si la memòria històrica només tengués a veure amb els fets que es varen derivar de l’anomenada Guerra Civil. També és memòria històrica saber d’on venim. I aquesta memòria històrica ens ha estat tant escamotejada o més que la que fa referència als vençuts en la contenda 1936-39.

Pensant en present i en futur, la gestió de la col·lectivitat i la gestió de la identitat s’han d’acoblar als nous temps i a les circumstàncies del segle XXI. Som en procés de construcció d’un espai polític molt més ampli que els vells estats nació del segle XIX, avui completament periclitats. Es tracta, naturalment, de l’espai europeu. I som en procés de (re)construcció d’un espai nacional propi, integrat pels països que formaven part d’aquell espai que ens ha estat propi des del segle XIII: ço és, les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya. Així, idò, la nostra identitat és eivissenca (i, consegüentment, catalana), però també europea. Eivissencs, balears, catalans, europeus, compartim espai amb gent que pot sentir-se part de tot això i, endemés, considerar-se espanyols, colombians, marroquins o alemanys, sense que cap identitat hagi d’excloure les altres.

Tot plegat ens ha de dur a pensar en l’Eivissa i la Formentera que volem per al futur. Ara fa anys de les mobilitzacions contra la construcció del càmping a Formentera. S’hi va mobilitzar tota la gent de l’illa, pràcticament. Tota aquesta mobilització, venia provocada només pel fet que s’hi volgués construir un macrocàmping? Era evident que no. Es tractava d’una mobilització contra una decisió pròpia que havia estat anul·lada des de fora. La gent s’hi va plantar. Com les Pitiüses ens vàrem plantar per les Salines. Es tractava, la lluita per les salines, d’una mobilització estrictament ecologista? Ni prop fer-hi. Era una mobilització en defensa del medi ambient. Però també ho era en defensa del propi dret a decidir. La mobilització per les Salines va constituir una autèntica font de recuperació de memòria històrica.

Avui, quan un senyor de llinatge Sánchez ens diu que disposarà -com si fos el Xa de Pèrsia o la Reina de Saba- de com es distribueixen els fons europeus per recuperar-nos de la pandèmia del covid-19, quan la nostra llengua és proscrita dels centres on el poder resulta més evident, quan no podem dir res sobre on van a parar els nostres impostos, hem de fer un pensament. Una part de la nostra nació ja l’ha fet. La resta, ens quedarem endarrere? Continuarem acceptant acríticament i servilment de ser l’ase dels colps?