Curs nou, mancances velles

Mentre s’està buscant un vaccí o una medecina que pugui fer front als seus efectes devastadors, cal prendre mesures tendents a fer tot el possible per tal d’evitar els contagis. Algunes d’aquestes mesures van directament contra els nostres hàbits de vida més arrelats, d’altres resulten més o manco incòmodes però es poden aguantar, i n’hi ha que ens passen fins i tot relativament desapercebudes.

Les pràctiques que suposen aquestes mesures ens afecten físicament, però també psicològicament. I tardarem molts anys a avaluar-ne l’impacte. Caldrà estudis en psicologia social, en sociologia, en medecina, en humanitats per arribar a entendre com ens ha afectat la pandèmia que estam patint, sembla que en una inqüestionable segona onada. No poder-nos donar la mà, no poder tenir contacte social extens, renunciar a abraçades i a d’altres mostres d’afecte amb persones no estrictíssimament pròximes ens provoca un solc dins el cervell que tardarem temps a fer cicatritzar.

Com ens el provoca la manca de llibertats que, sembla que del tot necessàriament, provoca la pandèmia. Tot i que, de tota manera, podem sospitar que algunes llibertats ens han estat retallades aprofitant l’avinentesa, i no només per fer front al virus.

De moment, de la pandèmia n’hem après una cosa important: hem de consolidar, reforçar, solidificar, musculitzar, robustitzar el nostre sistema sanitari. D’uns bons sistemes de salut se’n deriva més capacitat per enfrontar-se a situacions inesperades com la que estam patint. Observi’s, si no, com ha afectat el virus determinats països i relacionem-ho amb els respectius sistemes sanitaris. I, potser, només potser, la focalització del problema a l’àrea sanitària ens ha tret del focus d’altres àrees on també l’efecte resulta molt important. Estic pensant, agafant el fil d’aquest argument, en el sistema educatiu. L’impacte de la pandèmia en el sistema educatiu és també extraordinari. Ha trastocat un dels elements fonamentals del sistema: la relació entre els mestres i els alumnes. La relació electrònica no té res a veure amb la relació efectiva (i afectiva) que es dona en la comunicació cara a cara. Tot el que no és comunicació estrictament lingüística, es perd, si les classes no es fan presencialment. El comunicòleg Sebastià Serrano diria, idò, que en perdem, com a mínim, el setanta per cent. O més. La digitalització no pot substituir mai plenament el component humanístic. La relació humana resulta diferent si es fa de manera directa que si es duu a terme per mitjans interferits.

De la mateixa manera que tothom té clar que els poders públics han de dedicar més diners a millorar els sistemes sanitaris, també hauríem de tenir clar que han de dedicar més recursos als sistemes educatius. L’Educació, igual que la Sanitat, necessita ara més diners que abans. Necessita més professionals. Necessita professionals més preparats. Necessita més inversió pública. Soc conscient que és també més difícil que abans aconseguir-la. Però la priorització és del tot peremptòria. No hi ha excuses que hi valguin. I no es pot pensar només en la curta volada. Sense més inversió en Educació, segurament es malbaratarà una part important de la inversió en Sanitat. Això no es veu si només observam d’avui per demà. Però resulta clar i llampant només que ho pensem a mitjà termini. El curs nou, per tant, no pot arrossegar mancances velles.