Independència judicial

Com que en Pedro Sánchez, que no es caracteritza precisament per la seua discreció, es va vantar en una determinada ocasió de controlar la Fiscalia (qui nomena el fiscal general, eh?), ara ho tenen fàcil des de la cúpula judicial de presentar-lo com un interferidor de la seua independència. I a la Unió Europea, que solen anar una mica despistats en determinades qüestions que afecten el Regne d’Espanya, ja han advertit el govern espanyol sobre la necessitat d’una justícia independent. Com que la Unió Europea ha sancionat Polònia precisament per la manca d’independència del seu sistema judicial, ara els polonesos posen el focus sobre Espanya i, més concretament, sobre la reforma que el govern vol fer del sistema d’elecció del Consell General del Poder Judicial.

El problema de la cúpula judicial, a Espanya, no és tant el del control per part del govern (que també), sinó sobretot la seua politització. I, encara més, dins la seua politització, l’escorament descarat cap a una opció política concreta, que resulta minoritària en el conjunt de la societat. Aquí està el problema. Aquí rau la gran dissonància entre els diferents pobles sota sobirania espanyola i la cúpula judicial. Atenció! Estic convençut que si els que manen al Consell General del Poder Judicial fossin més independents de les decisions del govern encara serien més polititzats. I, per tant, més poc neutrals, més poc equànims, i, al cap i a la fi, més poc independents. Es produeix, idò, la paradoxa que, almanco aparentment, a major independència, més politització.

Record de quan els de la meua generació érem a la universitat, la gran dissonància que hi havia entre les facultats de Dret i la resta. A la majoria de facultats, en època de canvis profunds, s’hi respiraven aires de democràcia, de llibertat, d’avanç en el procés de normalització de la llengua catalana, de reivindicació del país... Les facultats de Dret, en canvi, semblaven totalment impermeables a aquests processos de canvi i de renovació. Allà es continuava empollant i acceptant els principis generals del que fos. Avui, encara, la comparació, posem per cas, del percentatge de classes en català a qualsevol facultat de Dret a les vint universitats dels Països Catalans sol ser inferior al de qualsevol altra facultat. A què es deu, encara, aquesta profunda dissonància?

I si comparam el percentatge de judicis que se celebren en català, amb el percentatge de classes, de programes de ràdio, de converses telefòniques o de reunions de vesins, tampoc no s’aguanta per enlloc. El món judicial ha quedat en un angle no representatiu del conjunt de la societat. I això en fa totalment inevitable la politització. Almanco entre els que l’organitzen i hi tallen el bacallà.

Ja he escrit que entenc que el govern de l’Estat faci el que pugui per desbloquejar la renovació del Consell General del Poder Judicial. Encara que allò que faci sigui és que sospitós de lessionar la independència judicial, i faci quedar el govern de Pedro Sánchez molt malament davant el conjunt de la Unió Europea. L’alternativa -continuar com fins ara- encara és molt pitjor. I una cúpula judicial més independent pot estar molt més polititzada que no una que estigui totalment sotmesa al poder polític.

Des d’un punt de vista democràtic, pens que només hi ha una alternativa clara, una alternativa poc “napoleònica”, poc “europea” si es vol, però del tot imprescindible per rebaixar la dissonància entre el CGPJ i el conjunt de la societat: votar els membres del Consell General del Poder Judicial. Si els votàssim, n’hi hauria de dretes i d’esquerres, n’hi hauria de liberals i d’autoritaris, n’hi hauria d’espanyolistes (la majoria), però també n’hi hauria de partidaris de l’autodeterminació, n’hi hauria de centralistes i d’autonomistes.

Serien el reflex de la societat. I no representarien només una minoria d’extrema dreta anomenada Vox.