Generació balear en busca d’èpica

Certament, la generació dels que ara tenen quaranta-i-tants anys o la dels de trenta-i-escaig no han viscut l’etapa (no mancada de pulsió social, d’emoció compartida) del final del franquisme i el principi de la democràcia. La transició va marcar tota la nostra generació, la de qui escriu aquest paper, no només pels canvis formals, sinó pels debats, la reivindicació de la nostra llengua i la nostra cultura (trepitjades ferotgement per la dictadura), la batalla per l’oficialitat del català, la lluita per l’autonomia política (que ben aviat varen aigualir el 23F i la Llei d’Harmonització del Procés Autonòmic, que en fou, des del meu punt de vista, una conseqüència directa), l’embranzida dels sindicats (controlats i no controlats; els no controlats aviat varen rebre l’embat de les clavegueres de l’estat, que es carregaren la CNT d’una manera absolutament escandalosa), el combat perquè cadascú pogués estimar com volgués i pogués ser amo del seu propi cos (en un estat de forta tradició nacional-catòlica)... i un llarg etcètera. Tot allò anava embolcallat d’una èpica inqüestionable, que donava alè als jóvens, encara que no participassin, per exemple, en grans projectes col·lectius com ara l’engegat pel Congrés de Cultura Catalana (a cavall entre l’últim govern franquista i el primer de la Transició).

I què ho era, bell, pensar que havíem de defensar la natura i fer el GOB i el GEN, i Amics de la Terra. O mirar de treballar per redreçar la nostra trepitjada llengua i recuperar l’Institut d’Estudis Eivissencs o fer créixer exponencialment l’Obra Cultural Balear. O admetre la necessitat d’intercanviar experiències i coneixements i generar acords per associar els arquitectes, els farmacèutics o els metges de Catalunya i les Illes Balears. Mirant d’incorporar-hi, sempre que fos possible, els del País Valencià. O tantes altres coses que la construcció nacional dels nostres països requeria.

Però, evidentment, l’adversari (per a nosaltres) o enemic (segons ells mateixos) també treballava. Els partits «constitucionalistes» aprofitaven l’intent de colp d’estat del 23F per carregar-se l’Estat de les autonomies, que mantendria el rètol només en forma de novoparla purament orwelliana. Fins al punt que avui, quan es diu autonomia, s’està dient exactament el contrari. Com el Ministeri de l’Amor de la novel·la 1984, encarregat de la repressió més ferotge. Després vendrien els primers intents de destruir el catalanisme, que posava en evidència els seus tripijocs i magarrufes. I la manca de sentit de tot plegat. El pujolisme era llavors l’únic que s’escapava del projecte victoriós del 23F. Es bastia un sistema judicial que eclosionaria ovoserpentàriament unes dècades després. Es generava un discurs fortament nacionalista escorat cap a l’esquerra per engalipar el màxim de babaus. En fi, ells també treballaven.

I, com que hem anat a l’era, hem agafat pols. I ara estam (o estan?) com ho descriu en Joan Mayans. Les circumtàncies històriques -tant les de llarga onada com les sobrevingudes- ens tornen a posar en onda perquè se’ns presenti al davant una nova etapa amb moltes concomitàncies amb la de la joventut de la meua generació. Potser aquesta nova etapa es podrà esdevenir d’una manera més descarnada a les Illes Balears que no a d’altres llocs de la nostra part del món amb economies més diversificades. No podem calcular encara quines seran les conseqüències de la pandèmia que estam vivint. Això no ho havien vist ni els quarentons ni els que en tenim seixanta. Però tot apunta que la crisi econòmica que se’n derivarà serà extraordinària. I no hi ha crisi econòmica que no comporti també una crisi política. Entenguem crisi com a canvi. La nova situació (em neg a dir-ne «nova normalitat») posarà de manifest els abusos soterrats o no que han patit les Illes Balears durant dècades i dècades. La manca de poder propi, l’espoli fiscal, el control econòmic des de l’Altiplà, el desert polític amb finalitat de defensar els interessos de les Illes, les capelletes i el panxacontentisme local desembocaran com una claveguera fètida en un mar incert. I llavors apareixerà, lluminosa i brillant, l’oportunitat d’èpica per als jóvens de les Illes Balears. Esper que sàpiguen que construir resulta molt més difícil que destruir (de fet, això que alguns en diuen «règim del 78» ja s’està destruint tot solet, i a marxes forçades, empès pels borbons i la seua cort de llepes i d’aprofitats), i que tenguin l’energia de la il·lusió i una fam immensa de ciència i de filosofia.