Victòria independentista a Europa

Escric aquestes reflexions autocrítiques i molt de posar els peus a terra pensant en els comentaris que hem sentit durant l’última setmana al voltant de l’alçament de la immunitat parlamentària als eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. La majoria dels mitjans de comunicació espanyols ho han presentat com una gran victòria d’Espanya.

Correlativament, la gran majoria dels mitjans de comunicació internacionals ho han presentat com un problema de grans dimensions per a Espanya. Amb prou pipella, l’editorial d’aquesta casa s’apuntava més aviat a la línia dels mitjans internacionals. Però constitueix una notable excepció, en una maregassa de patrioterisme acrític i completament fora d’osques.

Mirem d’esbrinar els fets. Puigdemont, Comín i Ponsatí encapçalaren una llista anomenada Junts per Europa, que va guanyar les eleccions al Parlament europeu a la circumscripció de Catalunya Principat. Varen treure més d’un milió de vots. El segon territori on la llista rebé més vots varen ser les Illes Balears. Dins les illes, la varen petar a Formentera, per cert. Els caps de la Justícia espanyola ja es fregaven les mans pensant que els tres interfectes anirien a prometre la Constitució espanyola a Madrid i que, per tant, passarien directament a la presó. O que no serien eurodiputats. Però, ai las!, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dir allò que tot demòcrata ja sabia: que no ets eurodiputat perquè prometis la Constitució sinó perquè els electors t’han votat. De manera que es varen convertir en els primers eurodiputats “espanyols” en exercici sense haver promès la Constitució espanyola.

Si més no, això ja els faria passar a la Història. A partir de llavors, gaudien d’immunitat parlamentària. Des de l’Estat espanyol, emperò, es va començar a treballar àrduament perquè la perdessin. I, finalment, el 8 de març ho varen aconseguir. Però, a quin preu? I amb quines conseqüències?

Potser abans de posar en marxa els suplicatoris, s’haurien d’haver demanat el preu que pagarien tant Espanya com Europa per aquesta votació. Per a Espanya, va ser posar en evidència que més d’un quaranta per cent dels diputats del Parlament europeu no comparteixen la seua visió sobre com resoldre el conflicte nacional que el regne té amb Catalunya. Un colp d’aquestes característiques, si no vaig errat, encara no l’havia rebut cap estat europeu de mans del Parlament que ens representa a tots. Mai un quaranta-cinc per cent dels eurodiputats no havia qüestionat la legislació interna d’un Estat. I això és el que exactament va ocórrer dilluns de la setmana passada al Parlament europeu. Quan prop de la meitat dels europarlamentaris consideren que la Justícia espanyola no ha de decidir el futur penal de Puigdemont, Comín i Ponsatí, Espanya té un problema. Molt gruixut.

Encara sorprèn més que es ficassin en aquest embolic si tenim en compte que tot plegat no tendrà cap conseqüència per als tres eurodiputats. Perquè, en primer lloc, no deixen de ser eurodiputats perquè se’ls aixequi la immunitat: només es dona permís als sistemes judicials per analitzar si han comès algun delicte. Es troben, per dir-ho d’alguna manera, en la mateixa situació en què es troba el conseller Lluís Puig. Espanya haurà de demanar, per tant, a Bèlgica l’extradició dels tres parlamentaris. I Bèlgica ja ha dit el què en relació a Puig: res no fa suposar que hagi de dictaminar quelcom diferent en relació a Puigdemont, Comín i Ponsatí. De manera que, malgrat l’alçament de la immunitat, tothom podrà continuar veient els tres membres de Junts per Europa representant-nos al Parlament europeu.

Com que tampoc no es deixa encegar sempre, el jutge Llarena ja ha fet algunes preguntes sobre l’extradició al Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea. Es veu que aquesta vegada no es vol picar els dits. Segons les respostes, demanarà que Bèlgica enviï els tres eurodiputats cap a Espanya, o arxivarà el cas (supòs que ja de manera definitiva). Serà aleshores quan els tres posaran tota la maquinària en marxa davant els tribunals europeus perquè la Justícia espanyola hagi de respondre de la persecució a què els ha sotmès. Com diu l’advocat Boye, crispetes!

Si la cosa es continua embolicant, i res no fa preveure que no sigui així, la victòria de l’independentisme català a Europa es pot anar fent cada vegada més gran. Esper que llavors els polítics catalans no siguin tan maldestres de deixar passar el tren que els passa per davant en una oportunitat realment única. Regal marca Espanya, per cert.