Xenofòbia quotidiana

La primera procedeix d’una diputada del PP que hi va arribar a tenir molt de poder, que va fer les Catalunyes amb fracàs notable i que respon al nom de pila de Cayetana. Aquesta bona senyora ha dit, ni més ni manco, que “si neixes català ets de la casta catalana, però si neixes extremeny ets la plebs, o el vulgar manxec”. Amb el que ella ha dit i servidor ha traduït a la llengua comuna, es detecta el que els fa por, als xenòfobs més actius: que els eivissencs, i els catalans en general, no siguem excloents a l’hora de performar la nostra identitat col·lectiva. Precisament perquè als Països Catalans no demanam a ningú el lloc de naixement per reconèixer-lo com un dels nostres, la senyora en qüestió es posa nerviosa i amolla el seu discurs contra tot el nostre col·lectiu humà. Per ser català, per ser eivissenc, senyora marquesa, no fa falta per res haver nascut aquí. Pots haver nascut a qualsevol lloc del món, perquè ser català es tria, és una opció nacional a qui hom s’afegeix perquè vol, i no una condició inalterable en cada individu concret. Per això a Eivissa tenim un parell de batles amb arrels fora de l’illa que han triat ser eivissencs i que estan al capdavant dels seus respectius muinicipis. I a Catalunya Principat han tengut un president de la Generalitat nascut a un poblet de Còrdova. No naixem catalans, senyora marquesa: optam per ser-ho, independentment d’on hàgim nascut, de quina sigui la nostra llengua familiar i d’altres condicions personals que no fa falta detallar. Com va dir Bill Clinton, qui fou president dels Estats Units d’Amèrica, “el futur serà català o serà talibà”. La diputada del PP opta, naturalment, pel futur talibà; per això sent la necessitat de denigrar la identitat catalana falsejant-la completament. No té res a veure amb la “sangre” (a què apel·lava l’expresident Rajoy) ni amb el lloc de naixement, el fet de ser català. El fet de ser eivissenc. Té a veure amb l’opció personal. S’agafa abans un mentider que un coix, senyora diputada del PP: el catalanisme no és classista. .Vostè, en canvi, fa pinta que sí. Veritat, marquesa de Casa Fuerte?

La continuació de les declaracions de na Casafuerte ens fan dubtar que no hagués anat a atacar alguna bota de Ribera del Duero. Hi diu, textualment (torn a traduir a la llengua comuna): “la nostra monarquia parlamentària (...) és profundament republicana en la seua defensa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre espanyols”. Jas, paloma, qui ho supera, això!

Gairebé cronològicament a les delirants declaracions de na Casafuerte, un tal Montesinos, responsable de comunicació del mateix partit polític de la marquesa, s’espanta davant el possible traspàs de la gestió dels Metges Interns Residents (àlias MIR) a Catalunya (no obstant això, ja desmentida pels jacobins del PSOE). I hi amolla una betzolada calcada de les que sentim per aquí tot sovent. Es demana, l’astre de la comuniació “popular”: “val més i és més important per al govern d’Espanya saber català que ser un bon metge?”. Vejam, idò, una altra mostra de xenofòbia no gens dissimulada. Perquè bon metge s’ho pot ser en qualsevol llengua del món. O no? Els que parlam català, els nou milions de catalanoparlants, quedam exclosos de ser bons metges? Perquè, tal i com ho formula, sembla que o bé parles català o bé ets un bon metge. El discurs s’assembla molt al que s’utilitzava sobre la intel·ligència dels negres per part del Ku-kux-klan.

La pregunta es demunta fàcilment canviant el terme “català” per “espanyol”. Perquè, per anul·lar el punt xenòfob, necessàriament, el tal Montesinos també s’hauria d’haver preguntat si el govern d’Espanya troba que val més saber espanyol o ser un bon metge.

Però, evidentment, no ho va preguntar. Tots els MIR formats a Espanya, ai las!, han de saber espanyol, siguin metges de primera o només professionals justets. S’agafa abans un xenòfob que un coix: ser un bon metge i saber català no són excloents, i no tenen res a veure. Hi ha magnífics metges que saben català i hi ha gent que parla espanyol pels colzes que no té ni peixetera idea de medicina.

En aquest paper, m’he limitat a oferir dues mostres de com els eivissencs i la resta de persones que integram la catalanofonia patim, sovent calladament i sense rebelar-nos-hi, una xenofòbia quotidiana que procedeix, també sovent, de partits que es reclamen constitucionalistes. Vejats miracle!