Sobre la divisió de poders

Certament, fa temps que al Regne d’Espanya, això tan elemental, tan escrupolosament democràtic, de practicar la divisió de poders s’ha acabat. Si és que mai hi havia hagut cap intent de començar-ho. La interferència judicial en la política és constant, i s’ha mostrat descarnadament a partir de l’eclosió del procés de Catalunya cap a l’autodeterminació. No és que abans que no tengués aquest mateix entrebanc, la democràcia espanyola, però no es mostrava d’una manera tan franca i oberta. Avui sembla que a cap instància (de les més altes) del poder judicial no hi ha el més mínim pudor a l’hora de mostrar a tot rompre la voluntat d’interferir en política, amb la voluntat de carregar-se el govern.

Fa uns dies en parlava amb una persona pròxima, i aquesta em deia, com si fos la cosa més natural del món: en Lesmes i companyia deuen tenir alguna enquesta que els diu que el PP i Vox ara farien majoria absoluta. I per això no donen treva al govern, perquè pensen que és el millor moment per fer-lo caure. Tothom té més o menys clar, idò, que el govern de l’Estat, avui, no s’està enfrontant parlamentàriament amb l’oposició, sinó que s’enfronta a una suma de tots els partits de l’oposició més el Consell General de Poder Judicial, més l’Audiència Nacional, més el Tribunal Suprem als quals encara s’hi ha d’afegir el Tribunal Constitucional. Tots, i a tot rompre. Potser sí que tenen alguna enquesta que diu que ara Vox -que, no ho oblidàssim mai; que no ho oblidi tampoc el PP- és el seu partit, el dels que ara fan més per tombar el govern.

Fa pocs dies vaig llegir que tornen a perseguir judicialment la qui fou diputada de la CUP al Parlament de Catalunya, Mireia Boya, perquè en el judici que li feren es va negar a respondre les preguntes de Vox. Si pràcticament a cap estat democràtic aquests de Vox no li haurien pogut ni fer preguntes! Recordem, sense anar més lluny, que, en la fugaç detenció de l’eurodiputat Puigdemont a Sardenya, als de Vox, que hi volien anar com a acusació particular, no els deixaren entrar ni al jutjat. No diguem ja de personar-s’hi com a acusació ni a fer-hi cap altre tipus de maniobra. I a Madrid volen tornar a molestar na Mireia Boya perquè va fer el que hauria de fer tot demòcrata, per pur imperatiu democràtic, no respondre’ls cap pregunta que aquests formulassin davant un tribunal.

Recentment hem assistit a un fet que des d’aquesta mateixa columna vàrem pronosticar que es produiria: la destitució -totalment arbitrària i il·legítima (no entr en si és legal, que potser ho és; però il·legítima també, manifestament)- d’un diputat del Congrés. Concretament, d’Alberto Rodríguez, diputat canari de Podem. Rodríguez ha perdut la seua condició de diputat per un suposat delicte comès fa anys, quan devia estudiar a la universitat, o així, pel qual ha pagat una multa de devers cinc-cents euros. La part important, emperò, ha estat la inhabilitació per exercir càrrecs públics. És a dir, per ocupar el seu escó al Congrés. La presidenta Meritxell Batet no ha complert amb la seua obligació de defensar el diputat davant l’atac judicial i ha permès que perdés l’escó. Fins i tot els seus correligionaris de Podem l’han abandonat a la seua sort. De manera que, ara mateix, Rodríguez ho confia tot al Tribunal d’Estrasburg. Que, previsiblement, no li tornarà l’escó durant la present legislatura.

El que no comptava la senyora Batet és que ja tataria la cresta algú, dins la maranya judicial, que la posaria també a ella en qüestió. De moment, molt discretament, molt tímidament. Com que na Batet s’ha plegat en tot a la dictadura judicial, ara es queixen que no va fer efectiva la destitució amb prou celeritat. El que més sorprèn és que la presidenta del Congrés no vegi que l’objectiu de caça major de l’operació no és, ni de bon tros, un diputat canari de Podem, sinó un tal Sánchez, secretari general del partit de la cedidora.

Com deia Niemöller, tot apunta que darrera els de Podem hi aniran els socialistes. I, darrera els socialistes, per què no el PP? Què hauria de parar-los els peus per encausar els de Ciutadans? I, quan ja no quedi ningú, a qui li tocarà? Per qui faran tam-tam les campanes?
Perquè, al cap i a la fi, tot va en una direcció, amb un objectiu final: mirar d’eliminar aquest sistema embullat en què es presenten a les eleccions gent d’idees diferents, les confronten als parlaments i en fan lleis, mantenen equilibris i han de negociar coses. Quin embolic! Quina murga! Amb com és de fàcil que t’ho diguin tot des de Can Lesmes, tres anys després d’haver acabat el seu mandat. I tu hagis d’acotar el cap, com una Batet qualsevol!