Qüestió d’actitud

La escuela Turó del drac en una imagen de archivo. | David Zorrakino - Europa Press

Bernat Joan i MaríIbiza22/12/21 7:29
TW41

En aquest temps de matxaca per qüestions tan vergonyoses com la intervenció judicial a l’Escola Turó del Drac, de Canet de Mar, convé, des de la nostra Eivissa, recordar algunes coses en relació a la llengua catalana. Les posaré per ordre i miraré de no deixar-me’n de les més substancials.

1. La llengua és allò que lliga les generacions que formen una nació. Ens lliga amb el passat i ens remet cap al futur, si la transmetem als nostres fills. En el cas de la catalanitat (per no dir Països Catalans, no fos que algun «constitucionalista» s’ofengués), la llengua constitueix el principal signe d’identitat. Som el que som nacionalment perquè parlam el que parlam com a llengua pròpia dels nostres territoris (és a dir, de les generacions que històricament, des de fa entre set-cents cinquanta i mil anys, les anam habitant). No és que parlem català perquè siguem catalans (o eivissencs, o mallorquins, o valencians), sinó que som catalans (o eivissencs, o marllorquins, o valencians) perquè parlam català/valencià (no ens barallarem per una absurda qüestió de noms).

2. El futur de la llengua depèn dels que la parlam. Una llengua no es perd perquè no l’aprenguin els que no la saben sinó perquè no la fan servir normalment els que sí la saben. Si els que la sabem la féssim servir normalment, els que no la saben l’aprendrien. I ni tan sols sabrien com l’havien apresa. L’aprendrien per òsmosi, perquè la sentirien, amb tota normalitat pertot arreu. L’aprendrien fins i tot si tancaven les orelles i decidien que no en volien entendre ni un borrall. L’aprendrien com els marroquins que viuen a Lavapiés (Madrid) aprenen espanyol, o com els algerians que viuen a Saint Dénis (París) aprenen francès. Cap poder aliè a nosaltres (posem-li la monarquia borbònica) no ens podrà furtar el català si nosaltres decidim parlar-lo sempre i pertot arreu. La llengua és nostra i només nostra. De cadascú de nosaltres.

3. Tenim uns drets reconeguts com a catalanoparlants. No només podem parlar la llengua amb tota normalitat (ja ho fèiem amb Franco viu, per cert, per damunt de prohibicions i tota la mandanga dictatorial), sinó que, a més, hi tenim dret, segons la legislació vigent. Ens emparen (de dalt cap avall) la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, la Constitució espanyola (que la incorpora, perquè Espanya l’ha signada i, per tant, ja forma part del cabdal constitucional espanyol), l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears (que estableix l’oficialitat del català, perquè és la llengua pròpia del nostre territori pluriinsular), la Llei de Normalització Lingüística i el Decret de Mínims d’ensenyament en llengua catalana. Exercir aquests drets no és fer cap violència a ningú, ni anar contra ningú, ni res de tot això. I els podríem exercir, amb tota legitimitat, encara que tots els nostres conciutadans hi renunciassin. (Llegiu-ho dues vegades, perquè pens que l’última frase és especialment important).

4. El català constitueix una riquesa de gran abast. La llengua catalana és la llengua sense estat amb més parlants dins la Unió Europea. (Això no estic segur que siga un mèrit, perquè també implica que no hi ha cap comunitat amb nou o deu milions de parlants, a Europa, que no compti amb estat propi). Llengua d’ús habitual a una vintena d’universitats (que formen la Xarxa Lluís Vives) i ensenyada a més de cent-cinquanta universitats d’arreu del planeta Terra, té una vitalitat literària i cultural prou semblant a les llengües d’abast mitjà de la Unió Europea. Avui dia es pot viure als Països Catalans sense saber català, però qui no en sap es perd moltes coses interessants (vull dir, naturalment, del seu interès).

5. Mantenir el català és qüestió d’actitud. El català es projectarà cap al futur per la suma d’actituds individuals dels seus parlants (per damunt de les polítiques públiques que, en el marc actual, es facin en relació a la llengua). Així, parlar o no català als fills és una qüestió d’actitud individual. Mantenir o no el català en una conversa amb més d’una llengua implicada és qüestió d’actitud. Exigir (o no) ser atesos en català als llocs públics, també.

Escollir consumir productes en català (o no) va exactament en la mateixa línia. Acudir a establiments on t’atenen en català o no fer-ho depèn de cadascú de nosaltres. Preferir productes etiquetats en català o passar de la llengua de les etiquetes passa per la decisió concreta i específica de cada individu. El futur del català, idò, depèn fonamentalment d’un seguit d’actituds individuals que cadascú de nosaltres pot mostrar (o amagar), amb conseqüències per a la col·lectivitat.

Amb aquestes darreres consideracions no pretenc eximir els poders públics de la responsabilitat que tenen en relació al futur de la llengua catalana. Però vull posar l’accent en el fet que, si els catalanoparlants ho decidim, ni els poders més contraris a la nostra llengua podran fer res per anorrear-la.