Als errors elementals sobre la llengua se n’hi solen afegir que tenen a veure amb la democràcia. | Pixabay

4

Hi ha errors (molts específicament tècnics) en relació á la llengua que es repeteixen una i altra vegada i que és igual que hom els esmeni que es continuen repetint. Els que els cometen fan orelles de mercader i prefereixen estalviar-se els aclariments que no llimar algun aspecte de la seua tasca (generalment només propagandística, en el pitjor sentit del terme). Als errors elementals sobre la llengua se n’hi solen afegir que tenen a veure amb la democràcia. El sistema democràtic també costa d’entendre, especialment a llocs on en els últims dos-cents anys hi ha hagut cinquanta-cinc anys de democràcia i cent quaranta-cinc de dictadura (o dictablanda, com en diuen els amics d’allò mateix).

En relació als equívocs sobre la llengua, en començaré desmentint un (i em propòs de no fer-ho més des d’aquesta columna, que ja m’he repetit més d’una vegada!) que es practica i es torna a practicar com si res. A Eivissa, a les Illes Balears, a Catalunya, a l’Educació, no hi ha un sistema d’immersió lingüística. Un sistema d’immersió lingüística en català hi podria ser a llocs no catalanoparlants on es decidís d’implantar-hi una escola en català. Si a Sevilla, a Palència o a Santander hi hagués un institut que funcionàs íntegrament en català, allà s’aplicaria un sistema d’immersió lingüística. Els al·lots només podrien aprendre català, realment, en aquell context. (Ara, ni a Sevila, ni a Palència ni a Santander, per molt que prediquin la unitat d’Espanya i els seus ciutadans, en general, es considerin bons espanyols, no hi ha ni tan sols l’assignatura de Llengua Catalana com a optativa als instituts ni a les universitats; s’ensenya més català a les universitats franceses, alemanyes, angleses o italianes que no a les espanyoles, i això ja ho diu tot). Ningú no diu que a Toledo hi ha un sistema d’immersió lingüística. I això que les classes, de manera ben generalitzada, són en espanyol. Com ningú no diu a Santander que s’hi imposi l’espanyol, i, en canvi, hi és imposat en un cent per cent dels casos.

Encara més: no podem parlar d’immersió lingüística en català perquè no crec que hi hagi ni un sol centre educatiu a Eivissa que hi faci tot l’ensenyament, en llengua catalana. I immersió voldria dir tot: no un 75%, ni un 80%, ni un 85%. El que la llei preveu com a mínim d’ensenyament en català -que és un 50%, segons el Decret de mínims actualment vigent- no té res a veure amb un sistema d’»immersió lingüística». Un 50%, per als que no tenguin gaires coneixements de matemàtiques, per dir-ho pla i ras, és la meitat. (Entre parèntesis, encara, hem de dir que a la majoria dels centres educatius, almanco a l’illa d’Eivissa, no s’arriba realment a aquesta meitat d’ensenyament en català; no potser perquè a molts formalment no s’hi facin la meitat de les classes, sinó perquè a les classes suposadament impartides en català no s’exigeix als alumnes que l’hi facin tot: apunts, notes personals, exàmens, bibliografia utilitzada, interacció amb el professor i amb els companys, etcètera, com si solen fer a les classes impartides en castellà).

Els que es queixen de l’ensenyament en català segurament voldrien que no hi hagués cap classe en llengua catalana. I això, ai las!, és impossible, dins el nostre sistema constitucional. També tenen tendència a dir que són majoria els que pensen com ells, però també s’equivoquen completament. De fet, ha set la majoria del Parlament la que ha marcat com ha de ser l’educació a les Balears. Ara està en tràmit una Llei d’Educació que perfilarà supòs que per una temporada llarga tot l’organigrama. Votaran els diputats i les diputades que hem elegit democràticament. Representen l’única majoria que ara podem constatar. Sí que podem dir, en qualsevol cas, que quan els pares han pogut elegir (cosa que va forçar en Bauzá per a l’alfabetització dels infants), prop del noranta per cent (nou de cada deu!) varen elegir que es fes en català. La majoria de pares i mares castellanoparlants varen triar educació en català per als seus fills. De la mateixa manera que, a llocs on poden triar del tot la llengua de l’Educació, com ocorre al País Basc i a Navarra, la immensa majoria ja es decanten pel sisetma D (tot en euskera), fins i tot a les zones totalment hispanoparlants. Per què deu ser? Elemental: perquè volen el millor per als seus fills. I amb el domini del castellà que hi ha dins la societat només poden arribar a dominar bé les dues llengües tenint tot l’ensenyament en basc (en català, en el cas d’Eivissa).

I ara l’apunt sobre democràcia. La minoria cridanera i poc informada que es pretén majoria va dient que hi ha manca de democràcia perquè no es deixa triar als pares la llengua de l’Educació. S’ha arribat a esgrimir que els parlants d’una llengua «minoritària» (volen dir «minoritzada», però ja no entrarem en detalls, quan l’error és de base) no poden «imposar-se» als que parlen la llengua «majoritària». Entenen molt malament la democràcia, perquè la democràcia és la balança entre les decisions que compten amb més suport i el respecte a les minories. Els drets són drets encara que només un ciutadà vulgui exercir-los. I els drets lingüístics formen part dels drets humans. Per tant, les minories tenen dret a tota la protecció. I, quant més minoritàries, més. Per damunt de tots els ciutadans de les majories que se sentin molestos per aquest exercici. A la Val d’Aran tenen dret a l’ensenyament íntegrament en aranès, encara que la majoria hispanoparlant volgués, posem per cas, amb un noranta per cent de la població a favor, ensenyament en castellà.