De vegades, certament, no es diuen perquè ja se suposen, però la suposició, en d’altres ocasions, no fa més que embolicar la troca. | Imagen de Th G en Pixabay

3

Moltes vegades, el biaix informatiu es produeix no per les coses que es diuen en una notícia, posem per cas, sinó per les coses que es callen. En el món de la comunicació, igual que ocorre en el teatre, els silencis resulten molt importants, i sovent ben significatius. Per això, avui, en plena canícula, em vaga aquesta petita digressió sobre coses ben importants que no s’han dit, a l’hora d’informar de determinats fets. De vegades, certament, no es diuen perquè ja se suposen, però la suposició, en d’altres ocasions, no fa més que embolicar la troca.

M’ha sorprès, per exemple, que hi hagi hagut tanta diferència entre els mitjans que han informat de la sentada del Borbó davant l’espasa de Simón Bolívar (fet que demostra la qualitat de l’educació que li hem pagat entre tots, però que no aporta res de nou al coneixement del personatge) i la xiulada que després li va dedicar el públic. Es pot donar notícia d’un gest de resistència activa del cap d’estat espanyol, però es veu que no quedaria bé donar-ne de la reacció (absolutament legítima) de la gent.

Quedava massa malament, l’interfecte, si hom deixava constància que, en ser anomenat entre els caps d’estat presents a l’acte de presa de possessió del nou president de Colòmbia, havia estat profusament xiulat per la gent? Amb quina intenció es dona una notícia i s’amaga l’altra?
Em va sorprendre, entre els rius de tinta que va provocar el judici més mediàtic que hi ha hagut a Espanya en el que portam de segle, que ningú no posàs de manifest un dels signes de què era realment allò: en aquell judici, tots els magistrats que hi intervenien tenien una llengua materna i tots els acusats en tenien una altra de diferent. Que tota una colla de suposats sediciosos tenguin una llengua i tots els jutges i fiscals en tenguin una altra només ocorre en situacions típiques de colonialisme. Atenció! He dit típiques: no de colonialisme intern, ni de cap altra d’aquestes hitòries inventades. Si no, com podríem qualificar el fet? Per quins set sous es donava aquesta circumstància tan significativa? Era una casualitat? Seguint aquest mateix argument: com s’explica que no hi hagués ni un sol membre del tribunal, el més alt de l’Estat, que fos capaç de pronunciar ni un sol llinatge dels acusats correctament? No vaig veure cap referència a aquestes qüestions lingüístiques tan rellevants, vistoses i significatives, a cap mitjà de comunicació d’abast estatal. Per què? Tenien por que l’evidència fos encara més evident?

En una societat teòricament preocupada per la igualtat de drets, no es fa mai incidència en elements que podrien qüestionar aquesta igualtat teòrica. Per exemple, fa poc hem sabut que una antiga estrella del futbol americà ha anat a parar als Dragons de Barcelona. Per què? Ha estat un fitxatge costós? No, de cap de les maneres. Hi ha vengut de franc, perquè no tenia equip. I per què? Sembla que perquè va ser la primera estrella del futbol americà que va explicar públicament que és homosexual.

Automàticament, va deixar de jugar, fos quin fos el seu rendiment. Es va quedar sense equip. Va patir una depressió. I ara comença a remuntar. Que tenguis molts d’èxits als Dragons, Michael Sam! On són els futbolistes homosexuals del Barça, del Madrid, de l’Atlètic, del Sevilla, del PSG, de la Roma, de la Lazio, del Bayern o del Chelsea? En això, com en tantes d’altres coses, les dones del Barça són més exemplars. Per què ningú no en diu res?

Els tribunals han d’aplicar les lleis. El Tribunal Suprem ha dictaminat fa pocs dies que un parell d’escoles de Catalunya han d’impartir un 25% de classes en castellà. La legislació catalana sobre Educació, emperò, ha canviat des que es va posar el recurs fins a dia d’avui. No ho saben, ses senyories del Suprem, que la llei ara és diferent? No han d’aplicar-la, la llei que ha emanat del Parlament de Catalunya, que és el competent en legislar sobre educació al Principat? Han oblidat la lectura del Diari Oficial de la Generalitat? Per què cap diari -almanco dels que formen la premsa local de Madrid- no ha fet la més mínima referència a aquesta circumstància?

Podríem seguir amb els exemples. N’hi trobaríem una rastellera. Però no és l’objectiu d’aquest paper farcir-lo amb més fusta per cremar, sinó deixar constància que, de determinades coses, per molt que se sàpiguen, siguin conegudes, siguin visibles, n’hi hagi informació per part de qui l’hauria de transmetre, i tot l’etcètera que s’hi vulgui afegir, no se’n parla. Perquè, sense sortir de cap dels exemples exposats fins aquí, es posaria de manifest que la gent està cada vegada més contra els Borbons, que el judici era de representants d’una nació (dominant) contra els d’una altra (que vol exercir el seu dret d’autodeterminació), que l’homosexualitat encara és perseguida també a la nostra part del món, o que els membres del Tribunal Suprem es passen les lleis per l’Arc de Triomf si no casen amb la seua ideologia (tardo)franquista.