Acaba de començar el curs, i pens que resulta un bon moment per intentar plasmar algunes reflexions sobre un aspecte que pens que pot quadrar en allò que se suposa que han de ser els valors compartits del sistema educatiu. Em referesc a l’enfocament ecolingüístic de l’educació, no sempre tengut en compte ni tan sols per aquells que diuen defensar els principis de l’ecologisme. Aquest enfocament resultaria molt positiu tant per a l’arrelament del sistema al medi (absolutament imprescindible perquè tengui un mínim d’efectivitat pràctica) i de l’altra per al conreu del nostre instrument propi d’intercomunicació i principal tret de la nostra societat: la llengua catalana.
En general, l’Ecologia, com a ciència, ens ve a dir que tots els sistemes naturals estan interconnectats. Així, si, posem per cas, introduïm les serps a Eivissa (on no n’hi havia), com que no tenen depredadors autòctons, poden crear un gran desequilibri zoològic, perquè es mengen les sargantanes, o els ous de diverses aus, o d’altres animalons que no saben defensar-se d’aquests cròtals. Si tiram pesticides i ens carregam les abelles, afectam la polinització i posam en perill l’equilibri natural del nostre món agrari. Si utilitzam determinants fertilitzants feim mal a la terra i dificultam la vida mateixa. De manera que, amb tots els nostres invents i la nostra capacitat de manipular la natura, tenim poder per dur el planeta a l’extinció. La vida, idò, es basa en la diversitat, i en el fet que tots els elements són necessaris. Per això es protegeixen les espècies endèmiques, i per això es gasten més esforços en aquelles que compten amb menys individus. L’Ecologia, com a ciència, idò, parteix del principi que la diversitat enforteix, i que tots els elements dels medis naturals han de ser preservats.
Einstein deia que, si desapareguessin les abelles, la humanitat no duraria ni dos anys. Crec que la frase, exagerada o no, ens porta a veure de manera diàfana el paradigma ecològic. De les ciències de la natura, el paradigma ecològic ha passat també a les societats humanes. Fa un segle, la majoria dels europeus consideraven, prenent l’estat-nació com a mesura, que la diversitat era dolenta, i feien tot el que podien per anar-la eliminant. Avui, en canvi, es troba entre els principis fundacionals de la Unió Europea la consideració que la diversitat (humana, social, cultural) enforteix, i que s’ha de preservar. Entre els objectius de la UE, per exemple, hi ha el de projectar l’actual diversitat cap a les generacions futures, sense que se’n perdi res.
En el camp de la lingüística, des d’Einar Haugen o Halliday, també s’ha aplicat el paradigma de l’Ecologia. Ha donat lloc a la branca que anomenam Ecolingüística. Aquesta es basa en la consideració, generalment avui acceptada a Europa, que totes les llengües s’han de mantenir i s’han de projectar cap al futur. Atenent als principis sorgits de les ciències de la natura, i traspassant-ho a l’àmbit de la sociolingüística, s’han de protegir més aquelles llengües que compten amb menys parlants. Per exemple, necessiten més protecció l’occità-aranès, l’asturlleonès o l’aragonès que no el basc o el català. I en necessiten més el basc o el català que no el suec o el danès. I en necessiten més el suec o el danès que no el francès o l’espanyol. I en necessiten més aquestes dues últimes que no pas l’anglès. Ningú no s’atreveria a proposar que es protegissin les gavines o els coloms de les grans ciutats europees, però tothom convé que s’ha de tenir cura, posem per cas, dels escassos voltors que hi ha a la Serra de Tramuntana, a Mallorca. A Eivissa no estam per protegir les serps, sinó més aviat per eliminar-les, però sí que hem de protegir, posem per cas, les escasses genetes i marts que queden als nostres boscos. O les milanes i els xoriguers, encara que avui n’hi hagi algun més. Però podem liquidar alguns tudons, tot mirant que no es mengin el poc raïm que enguany ha pujat a les nostres vinyes.
L’altra qüestió fonamental per a l’Ecologia és la territorialitat. Les espècies s’adapten al territori, i s’hi desenvolupen i hi generen el seu mode de vida. Les llengües també. Ep! Dic les llengües, i no les persones, perquè parlam d’ecosistemes socials. La llengua es desenvolupa al seu territori, i això ha de ser tengut en tota la consideració. Així, al territori de la Catalanofonia, un enfocament ecolingüístic implica, per exemple, que el sistema educatiu ha de funcionar en català. I que ho ha de fer amb més cura allà on hi ha menys catalanoparlants. No fer totes les classes en català en un institut d’Artà o de Manacor no està bé, però no resulta letal. No fer-les-hi en un institut de Calvià, de Portmany o de la Vila d’Eivissa és delicte de lesa ecologia. Anim, idò, els nostres centres educatius a implementar una visió ecolingüística de l’Educació. En bé de l’educació dels nostres infants.
4 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Respuesta fácil y demagógica @ sr Bernat,esfuércese un poco más....aquí superamos el manipulable parvulario hace ya tiempo!
Caram, Naïf! Sa llengua des teu comentari, des d'un punt de vista ecolingüístic, el desautoritza completament. Sempre serà més pròxim a s'eivissenc qualsevol registre des català que no es castellà estàndard!
Si le preocupa @sr Bernat, la pérdida del habla local, que codifica la sabiduría ecológica local, a través de la adaptación cultural al medio ambiente (repito, local),entonces no debería desplazarla con el excluyente, artificial y deslocalizado catalán de Barcelona, confundiendo además nuestra isleña lagartija con,por ejemplo, la montañesa lagartija pallaresa del Pirineo, ambas lacértidos, de la misma familia, pero taxonómicamente de bien distintos género y especie, fruto de su adaptación al medio, en consonancia con la sabiduría de tradición oral, a las que por cierto, el novedoso catalán de Fabra, creado en aras de la funcionalidad política, dejaría totalmente indiferentes si supieran distinguir entre la verdadera ecolingüística, la hipótesis de Sapir-Whorf y el discurso nacionalista político-lingüístico basado en Wilhelm von Humboldt.
Amèn!