Vivim en un món carregat de soroll. De renou, de brogit, de fressa, d’al·lero, de remor sovent insuportable. Es tracta d’un món ple de distorsió auditiva, d’impediments per escoltar el que caldria, de distingir uns sons d’uns altres. I, encara més, carregat de molts altres tipus de soroll. En Lingüística, el terme «soroll» té unes connotacions diferents del que habitualment li donam en la conversa quotidiana. Més extenses. Així, posem per cas, si hom està fent l’exercici antiquíssim d’escriure una carta i li cau una taca de tinta que mig esborra una paraula, aquesta taca esdevé un «soroll». Per què? Idò perquè es tracta d’un element que, d’una manera o d’una altra, pot dificultar la comunicació. En la mateixa línia, una taca de floridura dalt un llibre antic, una rosegada de ratolí o un petit crem poden esdevenir també «sorolls». De la mateixa manera que una interrupció en la línia telefònica també constituieix un soroll. Ho és, al cap i a la fi, tot allò que entrebanqui la comunicació.
El soroll estricte, per tant, té moltes característiques diferenciades. Avui dia, bona part del soroll procedeix de les pantalles. Els infants, els adolescents, els jóvens n’estan molt pendents. Els adults també. Entre tots ens hem immergit en un món molt més ple de pantalles fins i tot del que havia somiat (en ple malson) George Orwell en la seua gran distopia: 1984. Les pantalles són tan presents que fins i tot les portam dins la butxaca. I les hi portam a Europa, a l’Amèrica Llatina, al sudest asiàtic o a la banya d’Àfrica. No hi ha lloc del Planeta Terra sense humans portant pantalles a la butxaca, i estant-ne pendents tot el dia, pràcticament les vint-i-quatre hores.
En la seua versió més malaltissa, les pantalles serveixen per entretenir els nens mentre se’ls dona menjar, per passar l’estona mentre esperes al dentista, i per evitar-te la incòmoda situació d’haver d’interaccionar amb algú (ni que siga per parlar del temps) si te’l trobes a l’ascensor. A través de les pantalles es poden observar tot de conductes obsessives, d’addiccions sense solta ni volta, de comportament humans realment curiosos i estranys. La cosa ha arribat a generar una preocupació tan gran que, a determinats llocs (ho he llegit, per exemple, en relació als Estats Units d’Amèrica, on solen començar aquests fenòmens), ja hi ha establiments hotelers on hom hi va senzillament a desconnectar dels mòbils. Segurament, arreu del món, aniran proliferant aquests hotels hostils a la tecnologia de la comunicació més immediata. I més gent anirà a passar-hi un temps per mirar de desintoxicar-se. A mesura que anem reconeixent el que ens està passant, en relació a aquests estris.
Una de les conseqüències fonamentals de l’impacte tecnològic (a totes les franges d’edat) és l’absència de silenci. En les generacions adultes, aquesta absència fa mal, però no resulta tan demolidora com entre els més jóvens. Perquè nosaltres n’hem viscut, de silenci, en alguna etapa de la nostra vida. Segurament n’hem viscut prou com per haver estat capaços d’una reflexió tranquil·la (fins i tot avorrida), no apressada ni farcida d’estímuls més o manco incomprensibles.
Ara el silenci ja resulta un element completament desconegut per a una bona part dels nostres jóvens i adolescents. N’hi ha que no n’han participat mai, que no l’han sentit, que no l’han pogut escoltar. Molts no s’han pogut meravellar de les portes que el silenci pot obrir, en una nit plena d’estels, o enmig d’un bosc ombrívol. Tampoc no s’avorreixen -i resulta un dany col·lateral, ben preocupant-. L’avorriment resulta ben necessari per moltes coses. O, el que resulta el mateix, sempre estan avorrits.
Crec que algú hauria d’esmerçar-se a fer una història de l’avorriment. Estic convençut que hem d’arribar a la postindustrialització perquè l’avorriment es generalitzi. I també a la societat occidental, és a dir, la que en participa. La nostra societat tradicional, l’eivissenca, estic convençut que no coneixia l’avorriment. Que no tenia el concepte, senzillament. L’avorriment implica, bàsicament, la necessitat d’estar contínuament connectat a alguna cosa (generalment a una pantalla, una entre les moltíssimes que existeixen, de tota casta i condició). No ens ha de sorprendre, doncs, que cada dia més els estudiants mostin incapacitat per concentrar-se, per aturar-se en un punt, per investigar, per qüestionar-se les coses, per obrir interrogants, per plantejar-se dubtes.
Una educació sense silenci resulta, senzillament, inexistent. Passats els anys, em deman com hauríem pogut començar un Taller de Teatre amb adolescents, sense tancar els ulls i escoltar el silenci durant un parell de minuts.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
De momento no hay comentarios.