Llengua: modificar normes d’ús

Certament, al llarg de quaranta anys s’han mogut moltes coses en la interacció lingüística, a la societat de les Illes Balears. Fa quatre dècades, també teníem una societat prou diferent de l’actual. Llavors hi havia, entre nosaltres, bàsicament dues llengües d’ús: el català i el castellà. Avui devers un vint per cent de la població de les nostres illes parla llengües que no són cap de les dues oficials. I alguns col·lectius tenen grups de parlants suficients com per fer-hi vida sense haver d’interactuar pràcticament mai en català ni en castellà. Per tant, això ja constitueix un canvi important respecte del passat. La globalització s’ha accentuat, i determinats sectors de la nostra població poden viure en anglès a Mallorca o a Eivissa sense cap tipus de problema.

Fa quatre dècades, la diglòssia interlingüística estava molt estesa. Hi havia un percentatge important de població de les Balears que considerava que la nostra llengua, la pròpia del territori, era menys important que la importada, que no servia per a usos formals (que quedaven reservats a la llengua dominant), que parlar en català en determinades situacions feia mal educat, i un llarg etcètera de trets que caracteritzen la diglòssia interlingüística. Correlativament, es fomentava que els parlants castellanoparlants considerassin la seua llengua com a absolutament suficient per a viure a la nostra part del món, sense cap ni una necessitat d’haver-ne d’aprendre cap altra (ni tan sols la pròpia de les Illes Balears).

Juntament amb la diglòssia interlingüística (en què el català era la llengua B i l’espanyol la llengua A), es podia observar una potència considerable del secessionisme lingüístic. Hi havia una part de la població catalanoparlant que considerava que el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc o el formenterer no són català, sinó «llengües» o «dialectes» diferents. Assortadament, l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears va deixar clar que la llengua pròpia de les illes és la catalana, que, amb la recuperació d’una certa autonomia política, passava també a ser oficial.

Avui tant la diglòssia com el secessionisme lingüístic no tenen tanta força com fa quatre dècades. Qualsevol ciutadà de les Balears amb un mínim accés a l’educació formal sap que parlam català i que el català no és ni més ni menys important que qualsevol altra llengua, inclosa la castellana. Però, malgrat aquests avanços evidents en qüestions que a principis dels vuitantes del segle passat no eren tan clares, continuam amb una situació d’interacció lingüística en què l’ús social de la llengua catalana no s’ha normalitzat. Què hi falta, perquè el català pugui fer a les Balears les mateixes funcions que el danès fa a Dinamarca o el suec a Suècia? Des del meu punt de vista, la clau la trobam en el fet que no hem aconseguit modificar les normes d’ús social de les llengües.

Avui dia només persones amb poca formació o amb un gran biaix ideològic poden pensar que parlar català amb algú que et parla castellà és de mala educació. Però la norma d’ús que diu que, quan et parlen en castellà, has de canviar de llengua no ha estat modificada. De manera que la gent continua responent en castellà si et parlen en aquesta llengua, no perquè considerin que el català és pitjor, ni menys important, ni menys digne, sinó per pura comoditat, per adaptació a l’altre o, en determinades circumstàncies i àmbits, senzillament, per no tenir problemes. De la mateixa manera que, posem per cas, parelles que es coneixen parlant en castellà (perquè no saben que l’altre també és catalanoparlant, o que domina el català sense problemes) s’hi continuen parlant perquè ja s’hi han acomodat i desacomodar-s’hi suposa un (petit) esforç.

La clau per assolir la plena normalització de l’ús social de la llengua catalana, idò, es troba en la transformació de les normes d’ús imperants. Revertir-les constitueix l’element bàsic perquè algun dia el català, a les Illes Balears, faci la funció d’una llengua plenament normalitzada. I, per revertir-les, resulta del tot imprescindible un cert canvi en les actituds lingüístiques. S’ha de passar del menfotisme, del tantsemendona, a unes actituds més actives i proactives. Sense això, l’aparença de diglòssia i la minorització lingüística persistiran.