Crítica de Teatro

Melosa Fel: Amor, verí, solitud

| Eivissa |

Valorar:
preload

Si vols fer una comèdia amb cara i ulls, necessites uns quants gagstani.

Aquest cap de setmana passat, a l’auditori de Can Ventosa, hem tengut ocasió d’anar a veure la representació de l’obra teatral Melosa fel, de Lluís-Anton Baulenas, a càrrec d’AMC Produccions. He de reconèixer que desconeixia el text de Lluís-Anton Baulenas, i que m’ha impactat. Però estic segur que l’impacte hauria estat molt menor si m’hagués limitat a llegir-lo, en comptes de veure’l posat en escena.

Melosa fel ens narra la història d’una al·lota grassa, diabètica i cega, que es troba amb una altra, ionki i desmanegada. Dues solituds conflueixen en una mena d’amor-odi que es va alimentant. De mica en mica, aquest sentiment guanya pel cantó de l’amor en aquella persona que se sent més sola (n’Antònia, en l’obra, magníficament representada per n’Àngels Martínez), mentre que es converteix en quelcom més dràsticament utilitari per part de l’addicta (també posada en escena de manera molt viva i potent per Gracia Garrigues). Hi fa una feina ben feta na Mercè Pellicer, en dos papers: el de secretària d’una empresa de pinsos i en el de prostituta, ambdós representats amb deseiximent i frescor. I no desmereixen en absolut el conjunt de l’obra un actor i una actriu amb llarga presència a l’escena eivissenca: em referesc a en Juanjo Torres, un apassionat del teatre amb cada vegada més ofici (i més ben fet) i na Dolors Corderas, amb ofici, amor innat pel teatre i una empatia permanent amb el públic.

Aquesta curiosa història d’amor va tenyida d’un esperit profundament liberal, d’una voluntat imperiosa de viure, i de fer-ho cadascú com bonament pugui, i alhora d’una cruesa que ens pot arribar a deixar aclaparats. Es tracta d’una moneda de dues cares, com tantes coses a la vida, on allò més dolç es pot convertir en amarga fel, i on els aspectes més escabrosos poden mostrar, impúdicament, grans dosis de bellesa i de bondat.

N’Antonio Cantos, que ha crescut considerablement con a director amb el pas del temps, dirigeix correctament. I això, a aquells que hem seguit la seua trajectòria, no ens sorprèn. Com tampoc no ens sorprèn la interpretació de n’Àngels Martínez. Ja ho sabem, abans de començar l’obra, que ho faran bé. Allò que particularment m’ha sorprès ha estat l’habilitat d’en Cantos a l’hora d’heure-se-les amb l’escenografia. La posada en escena ha comptat amb uns recursos escenogràfics impecables, que s’han integrat plenament en el desenvolupament de l’obra. Com ha de ser i com tan poques vegades s’aconsegueix realment.

En definitiva, trob que Melosa fel ha estat una contribució destacable a l’escena eivissenca, ben feta, ben trobada, ben posada en escena, amb ofici i amor al teatre. Una bona manera, al cap i a la fi, d’acabar el cap de setmana. Deixant de banda comparacions entre el gènere escollit i els mitjans per arribar al públic, Melosa fel em remetia, ni que fos pel títol i per un dels temes principals, a la magnífica novel·la Solitud, de na Víctor Català. Però potser només era un raig fugaç, perquè l’obra de Lluís-Anton Baulenas té una entitat potentíssima per si mateixa.

Comentar

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.