Luis Rojas Marcos és un dels psiquiatres més destacats que Espanya ha donat al món. Ha exercit durant anys com a cap del conjunt de serveis sanitaris de Nova York, i ha publicat un grapat de llibres, alguns de ben divulgatius, sobre la seua especialitat. Un dels exercicis que proposa (o proposava) als pacients que patien depressió, o que havien sofert alguna pèrdua irreparable, consistia a fer-los treure un aspecte positiu de la seua situació. És ben difícil que algú, en aquestes circumstàncies, pugui dir res de bo d’allò que li està passant.
Certament, ho tenim molt més fàcil, la immensa majoria de nosaltres, per trobar algun punt positiu al fet d’estar confinats. Sempre i quan no estiguem malalts nosaltres mateixos ni hàgim perdut ningú a causa de la pandèmia. Suposant que no ens ocorri res de tot això, sempre hi ha aspectes que han millorat amb el fet de quedar-nos a casa. Els hòmens i les dones del temps, aquests últims dies, fan referència a la qualitat de l’aire (avui respiram un aire molt millor que no quan circulen milers i milers de vehicles per les nostres carreteres, pel mar, pel cel...), o al fet que tornam a comptar amb la presència de molts animalons que l’espècie humana fa recular (i confina, habitualment).
Particularment, en aquests dies d’haver de quedar-nos a casa hi he vist una oportunitat: la de llegir més. Deia la novel·lista Maria-Mercè Roca que per llegir, per convertir-se en lector, fa falta avorrir-se una mica. Per estudiar, per investigar, per despertar la curiositat pel món que ens envolta, probablement també. Avui dia això d’avorrir-se està molt mal vist. Sospit que els humans ens hem inventat això de l’avorriment no fa gaire. No em puc imaginar que els pagesos eivissencs del segle XIX s’avorrissin. Ni tan sols que tenguessin el concepte d’avorrir-se. Determinades persones de les classes acomodades potser ja començaven a tenir el concepte. Però entre nosaltres estic convençut que és recentíssim. Explicat això a gent jove, els resulta estranyíssim de pensar-ho: voleu dir, ens diuen els seus rostres circumspectes, que la gent no s’ha avorrit des de sempre? Idò no! Els caçadors-recolectors no tenien temps d’avorrir-se, de ben segur. Ni els que construïen piràmides. Ni tan sols els que ho observaven i, mentrestant, procuraven escapolir-se’n i no fer res. Nosaltres, en canvi, en aquesta societat en què sempre ha d’estar entretenguda, en què ens hem de divertir fins a morir (com titula el seu conegut assaig el genial Neil Postman), coneixem els budells, les entranyes de l’avorriment.
Però avorrir-nos, com ja he apuntat, ens pot portar a fer bones coses. Per exemple, a llegir. Aquest confinament constitueix una bona oportunitat per repescar el plaer de la lectura. Tenir una pila de llibres per llegir sempre serà un bon antídot davant el tedi que ens pugui avassallar si ens hem de quedar unes quantes setmanes (o àdhuc uns quant mesos) a casa. Per a les persones que som lectors habituals, tenir temps extra pot servir per agafar els llibres massa espessos, o massa llargs, que teníem a la coua i que mai, a causa de la nostra vida atzarosa i excessivament ocupada, trobàvem el moment de començar. O fins i tot per reprendre lectures que, en alguna etapa de la nostra vida ens han interessat, que potser hem llegit sense assimilar-les gaire i que necessitam llegir de l’única manera que Joan Fuster deia que es llegeix efectivament: rellegint. Gran moment per tornar als clàssics!
Reconec que, en el temps que portam de confinament, m’he fet un plus considerable de lectures. M’he entretengut en el Teatre complet del dramaturg valencià Manuel Molins, un dels autors de teatre contemporanis més destacats (com que el volum supera les mil pàgines, comptant-hi els magnífics pròlegs-estudis de Francesc Foguet i de Simona Skrabec, puc anar desgranant-ne peces així com em vengui de gust). No m’he deixat espantar gaire per un assaig de la iconoclasta Bel Olid, actual presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Per enmig he descobert Marjane Satrapi, una autora persa que fa uns còmics extraordinaris. Persèpolis constitueix una autèntica història en còmic de l’Iran modern i Brodats un al·legat feminista amb força i empenta. També m’he delectat amb un recull de còmics del traspassat Perich, un dels grans cronistes de la transició. O m’he capbussat a la novel·la Ignot, de Manuel Baixaulí. O he reprès la lectura de dos novel·lots de Lleó Tolstoi. I, per enmig, he descobert l’autora nigeriana Akwaeke Emezi, deixeble de la gran Chimamanda Ngozi Adije, a través de la seua novel·la Aigua dolça. I, encara, he pogut acabar Alex Salmon. Against the odds, obra del periodista escocès David Torrance. Entre llibre i llibre, alguns poemes de Toni Roca, de l’antologia que li ha publicat Viena i que ha preparat i prologat el també poeta Bartomeu Ribes.
Llegir, fora de tòpics, permet viatjar arreu, donar ales a la imaginació, traslladar-te a llocs llunyans i empatitzar amb altres cultures i altres maneres d’entendre el món. Ens trobam en un bon moment per aprofitar-ho. Sempre és una evasió més saludable que l’alcohol, ara que els mitjans de comunicació ens diuen que se n’ha disparat la venda.
