Què val Eivissa?

I si també venen Eivissa?

I si venen Formentera?

Què costarien, a internet, les Pitiüses?

Jo ja tenc una imaginació excitable i el titular m’ha fet patinar les neurones...: Què valdria, el cel blau i sense un nevulat d’Eivissa?... Què valen les murades?...; ho sap la UNESCO, què valen les murades?... Què val el port de Vila?...; l’Autoritat Portuària en deu tenir una idea aproximada, perquè demostra molt d’interès en el seu aprofitament comercial?... Què val l’aeroport d’Eivissa?...; alguna cosa deu valdre, perquè ja es pareix molt més a una discoteca que no a un lloc per aterrar els avions... Què val una posta de sol vista des de platges de Compte?...

Si s’hagués de vendre Eivissa, es vendria amb els eivissencs a dins?

Què val un eivissenc?

Es pot vendre un eivissenc?

I si és un eivissenc no gaire alt?

El titular pertany a una informació del diari ABC, publicada el passat 8 de març, que continua de la següent manera: "La web de comercio electrónico Taobao, propietaria del gigante chino Alibaba, sacó a subasta cuatro pequeñas islas de Fiji, Grecia, Canadá y Reino Unido, y consiguió que las tres primeras se vendieran en 12 horas". Després, la mateixa notícia ens informa del preu de venda final: l’illa grega es va vendre per 700.000 euros, la de Canadà per 250.000 euros y la de Fiji per 727.000.

Que les illes es venguin i es comprin no representa cap novetat. A les Pitiüses tenim alguns exemples molt rellevants d’illes que, enc que estiguin subjectes a protecció mediambiental, són perfectament privades: s’Espalmador, sa Conillera, Tagomago... Les illes, com qualsevol altre territori, han set amb freqüència moneda de canvi entre els estats; que els ho diguin, si no, als menorquins, que són quasi mig anglesos... Ni tan sols és la primera vegada que la polèmica sobre la propietat de les illes salta als diaris; molts lectors recordaran que, a principis dels anys 90, un diputat alemany va llançar la proposta de comprar a Espanya l’illa de Mallorca; el diputat es deia Dionys Jobst i era del partit socialcristià. Més recentment, l’any 2010, els diputats alemanys Josef Shlarmann i Frank Schäffer, membres de la coalició que dóna suport a Angela Merkel, varen suggerir que els grecs podrien finançar-se amb la venda d’alguna de les illes deshabitades que posseeixen. Queda clar, en qualsevol cas, que a aquests diputats alemanys no els agrada gaire el clima berlinès, i es volen fer com sigui amb algun terreny una mica més assolellat.

La novetat que ha introduït la web xinesa no és el mercadeig amb les illes. La novetat és que les illes ara es venen en pública subhasta i a través d’internet. Fins ara, les illes s’adquirien en una guerra, s’heretaven de pares a fills o es venien en el silenciós despatx d’un advocat... Vendre illes per internet constitueix una extraordinària vulgarització del fet insular; ens equipara al darrer model de telèfon mòbil, al darrer best-seller pseudoporno de moda o al darrer gadget informàtic que hauran fabricat, justament, els xinesos... No només ens converteix en ‘cosa’, sinó que ens rebaixa al nivell de la quincalla.

Que una illa, com per exemple Tagomago, pugui tenir un altre propietari que no sigui l’Estat, ja d’entrada no em pareix bé. Crec que la tendència hauria de ser que l’Estat recuperi la plena propietat dels illots com Tagomago, sa Conillera o s’Espalmador...; i, si de cas l’Estat en vol llogar una part o les vol explotar d’alguna forma, que ho faci, i que el benefici que en tregui sigui de tots. El cas de Tagomago, amb el seu administrador, l’empresari Matthias Khün, imputat per construir-hi il·legalment, és un bon exemple de per què aquesta mena de territoris haurien de ser de propietat pública.

Però la tendència, al món, em tem que és justament la contrària: el capitalisme més dur i sense escrúpols s’imposa amb claredat, ara amb l’ajuda del comunisme xinès, una poderosa força que tampoc sap què són els escrúpols. Les autoritats xineses han aconseguit la quadratura del cercle: ser comunistes a l’hora d’estrènyer el coll de la gent i capitalistes a l’hora de fer negoci. Fins i tot, han aconseguit que, de la Xina, un lloc on els drets humans i les llibertats més bàsiques són apallissats cada dia, en deixem de dir una dictadura.

Jo sóc pessimista: arribarà un dia en què Eivissa es vendrà, amb els pins, les figueres i els eivissencs a dins. I potser no tardaran gaire: que estiguem tant de moda no ens ajuda... Teniu a mà la roba dels diumenges i procurau que la casa estigui llesta per revista: el nostre nou propietari (un milionari xinès o potser rus) segur que voldrà examinar la seua nova adquisició.

Què pot valdre Eivissa, a internet?

La resposta, en realitat, és senzilla: el mateix que qualsevol altra cosa, el que un comprador estigui disposat a pagar per ella.