Aquests últims dies diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò que, al Congrés dels diputats, a Madrid, s’han produït diverses intervencions de líders polítics de formacions de Catalunya, el País Valencià o Euskadi i Galícia que han utilitzat, de manera més o manco protocolària o emblemàtica, el català, el basc o el gallec en les seues intervencions. Ho han fet, per posar un exemple, com solem fer les persones ben educades quan anam a un lloc d’on no coneixem la llengua i ens preparam, a través d’algun amic o de Sant Google, un parell de frases en la llengua dels que ens escolten. Un servidor de tots vostès no sap hongarès, però en una intervenció a zona de parla hongaresa dirà, posem per cas, “Köszönöm, hogy meghívtak erre a konferenciára. Nagyon boldog vazyok, hogy megisztani veletek Budapesten ez az esemény” (Gràcies per haver-me convidat a aquest congrés. Estic molt content de ser a Budapest amb tots vostès, compartint aquest esdeveniment). Les intervencions en català dels diputats Domènech, Tardà o Baldoví han estat d’aquest estil, sense gaires diferències. Per a les orelles de determinats diputats monoglots això ja ha estat prou destacable. I per als periodistes, segons sembla, també.
No es té en compte, sense anar més lluny, que al Congrés dels diputats hi ha representants dels ciutadans amb passaport espanyol que parlen l’espanyol com a primera llengua. Però també hi ha representants d’aquells que parlam català, basc, gallec (o, fins i tot, asturlleonès, aragonès o occità). Per tant, si es pretén que realment el Congrés ens representi realment a tots, seria ben lògic que, com ocorre a països com Suïssa, Bèlgica, Canadà o Finlàndia, es poguessin escoltar a la tribuna d’oradors totes les llengües dels representants del poble. I no només a través d’un parell de frases protocolàries, sinó a través de discursos sencers.
En qualsevol cas, qui hauria d’haver dit les pertinents frases protocolàries en català, hauria d’haver estat el candidat a la presidència del govern, Pedro Sánchez. Curiosament, a Espanya només té aquests petits detalls la Corona. Tota la resta es desenvolupa en el marc d’un monolingüisme castellà d’allò més estricte. Òbviament, ni Sánchez ni cap altre líder espanyol que no fos catalanoparlant va dir ni una paraula en la nostra llengua, en la llengua de devers nou milions de contribuents que som menystinguts i bandejats a consciència.
Algú va dir (i he oblidat, a causa de la memòria selectiva, el nom del perpetrador) que no volia veure mai un Congrés dels diputats amb membres parlamentaris portant cascs per escoltar traducció simultània. De fet, hi hauria una manera bastant senzilla d’evitar-ho (com a mínim, en relació a dues llengües romàniques com són el català i el gallec): aprenent-ne. Un cas relativament freqüent a Bèlgica o a Suïssa (el del parlant de francès o d’alemany que domina el neerlandès o l’italià) resulta ben estrany a Espanya. Quants diputats hi ha, de l’àrea lingüística castellana que parlin català, basc o gallec? Com poden apel·lar a la unitat aquells que divideixen, fonamentalment, a partir del seu desinterès envers els que no són exactament com ells? Qui divideix? Trob ben clar que és molt més “separatista” un conglomerat de diputats espanyols que no tenen ni idea de català, ni de cultura catalana, ni d’història dels Països Catalans, i que no els interessa per res, que no tots els independentistes catalans que hi ha hagut, hi ha i hi pugui haver en el futur.
Una Espanya viable hauria passat pel reconeixement de la pluralitat, començant per allò més fàcil : la pluralitat lingüística. Hauria bastat que, fa tres dècades, amb majoria progressista, amb el suport dels nacionalismes català i basc (amb sengles grups parlamentaris al Congrés dels diputats), s’hagués decidit que la cambra en qüestió seria plural des del punt de vista lingüístic, i que cadascú s’hagués pogut expressar en la seua llengua habitual. Com, de fet, es fa al Parlament de Catalunya, a les Corts Valencianes o al Parlament de les Illes Balears.
I no diguem ja del Senat, suposada cambra de representació territorial, on l’ús habitual de totes les llengües hauria de ser quelcom indiscutible i indiscutit. Però bé, passem de parlar-ne, perquè tenim dubtes molt seriosos sobre les funcions d’aquesta institució.
He dit que fa tres dècades, una Espanya viable hauria reconegut la pluralitat lingüística i l’hauria assumida a nivell institucional. Però, òbviament, cada cosa té el seu temps, com ens recorda l’Antic Testament. I el temps ha corregut. De manera que, a hores d’ara, farien falta moltes més reformes, perquè Espanya, amb el seu actual territori, fos viable. El temps s’ha escolat, però a l’Altiplà encara no ho han notat.
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Eres muy muy pero que muy cansino. Invocas "pluralidad" pero promulgas la imposición... pelin contradictorio. Hablas de respeto... Yo constato la existencia de talibanes que hablando y entendiendo el castellano se niegan a hablar a sus interlocutores es castellano, en catalá... Pero llegado el caso se esfuerzan en hablar en cutre ingles con aquel otro interlocutor foráneo que hablando ingles.... y castellano intenta entablar conversación con determinados "responsables" institucionales. Esta kafkiana situación la vivi en repetidas ocasiones en reuniones escolares en donde verificaba la cara de asombro de algunos conciudadanos padres de alumnos como yo mismo. Osea, respeto y educación reclamada desde el sectarismo tan ridiculo como impositivo. Vas bien.
No te cansas de escribir lo mismo día tras día ?