Seguint la majoria de mitjans de comunicació, semblava que pràcticament ni feia falta que hi hagués eleccions, el 23 de juliol. El PP les guanyava per golejada i, amb el suport de Vox, seguint el model de Castella-Lleó, cor de la nació seua, farien i desfarien al seu gust. Però, en democràcia, no compten les enquestes, sinó els vots. I, al final, aquestes eleccions, des del meu modest punt de vista, ens han proporcionat algunes coses ben positives. Aniré per ordre.
Començam per Eivissa: Juanjo Ferrer ha guanyat l’escó al senat (a l’úl- tima etapa, per Formentera, Neus Massanet). Eivissa i Formentera al Senat ha guanyat l’escó que haurien de ser dos. N’estic content, com ja sa- ben els lectors, que coneixen de sobra les meues inclinacions polítiques. En Juanjo és un bon professional i una persona compromesa no només amb la seua professió, sinó també amb el seu activisme, especialment en el camp de la cultura. És un actor cada vegada més ben format, cosa que fins i tot algú ha intentat ridiculitzar durant la campanya, i el trobam en iniciatives tan positives com ara sa Xacota de Portmany. Crec que som molts els eivissencs i els formen- terers que ens hi sentim molt ben representants, pel tàndem Ferrer-Massanet.
He de dir que, personalment, tam- bé tenc simpatia per en Miquel Jerez, encara que no acab de saber què hi fa, un liberal, al PP. Ja he dit i escrit manta vegada que crec que va sent hora que els liberals s’organitzin, o ens organitzem, de la manera més adequada per no anar ressolant dins partits il·liberals. I, posats a fer, també en tenc per n’Encarna Castro, que ha superat els cinc mil vots i ha contribuït de manera ben positiva a la causa. Tampoc no acab de veure què hi fa, a Vox, però cadascú s’organitza de la manera que millor troba.
D’això va la democràcia.
Segona gran cosa d’aquestes eleccions: qui tanta gent ens venia que, inexorablement, seria el president del govern espanyol, Alberto Núñez Feijóo, no ho serà. PP i Vox no sumen. No hi haurà cap govern presidit pel galaico-espanyol. I ho tenia tot de cara per arribar a la Moncloa. Però els seus actes i els dels seus correligionaris de partit li han pegat una patada allà on tothom pensa. Tardarem molt, la majoria dels ciutadans de les Illes Balears i del País Va- lencià a oblidar que el PP ha posat a la presidència del Parlament de les Illes Balears i de les Corts Valencianes, cambres de la nostra migrada sobirania popular, unes persones que voldrien que aquestes institucions no existissin. Deixar al capdavant dels nostres parlaments gent que no accepta l’Estatut, que no parla la llengua del país, que no en reconeix la identitat (si no és per eliminar-la), no es pot perdonar. I no s’ha perdonat. Crec que tant el PP balear com el valencià haurien tret molts més bons resultats si no hagués set per la seua maldestresa. I, gràcies a ells, el seu amic Feijóo no presidirà cap govern espanyol.
Tercera cosa: el Trio de la Benzina ha d’empassar-se-la. Estaven tan convençuts que Feijóo aniria a la Moncloa que fins i tot ja deien qui aspirava a ser ministre i qui posarien d’això o d’allò. Intentaven que es materialitzàs la teoria de la profecia autoacomplerta: si deien tres-centes vegades que Feijóo presidiria el pròxim govern espanyol, segurament acabaria sent veritat, la gent ho veuria com a inevitable, i al final la poma madura (o podrida) cauria pel seu propi pes. Se l’han d’empassar, després d’haver demostrat que no feien periodisme, perquè el periodisme quasibé ha desaparegut, sinó propaganda de partit pura i dura. Les seues portades, cròniques i columnes de les quatre o cinc últimes setmanes (per no anar més endarrere) poden ser estudiades a les Facultats de Periodisme com a exemple del pitjor que es pot fer si hom treballa en un mitjà de comunicació. L’antiperiodisme espanyol només s’assembla al que infectava els Balcans durant els anys vuitantes del segle passat, i que ha estat estudiat tant a consciència.
I, de moment, quarta i última: el president Carles Puigdemont, des del seu exili a Waterloo i la seua feina diària al Parlament Europeu, decidirà qui serà el pròxim estadant de la Moncloa. Bona manera, al cap i a la fi, de demostrar a Marchena, Llarena, Lamela i companyia que, davant les urnes, quan parla la democràcia, no hi manen les togues. I no hi han de manar, en un sistema democràtic. Després d’haver parlat tant de Bildu, d’haver enterrat el procés d’autodeterminació (què dic el procés! D’haver enterrat Catalunya) i d’haver difòs slògans que fan envermellir només de sentir-los, el govern d’Espanya torna a dependre, com ha ocorregut tantes vegades, de qui s’entengui amb els representants de les nacions sense estat. Esper que tots ells i elles sàpiguen fer valer la representació que se’ls ha donat. Si no, poden ser liquidats en bloc, perquè ja han perdut més de set-cents mil vots.
3 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Distinguido amigo, A diferencia de los tratados, las declaraciones no vinculan en derecho internacional; menos aún algo tan gaseoso como los "valores". Por otra parte, los jueces no legislan: se limitan a aplicar lo legislado, aunque en ocasiones lo hagan muy contra su voluntad.
Benvolgut mcardona, entenc que parlam de decisions que no vulnerin la Declaració Universal de Drets Humans ni els valors europeus. Per exemple, de si es pot negociar o no la partició d'un estat. Ara Sánchez té una ocasió d'or per arreglar el que la Transició va deixar penjat. Veurem si sabrà aprofitar-la.
¡Lo que hay que leer! ... davant les urnes, quan parla la democràcia, no hi manen les togues. I no hi han de manar, en un sistema democràtic. Si se vota mayoritariamente el exterminio de los albinos y el poder judicial lo declara ilegal ¿debe prevalecer el voto o la resolución judicial? Me gustaría conocer su opinión.