La presidenta de la Cambra de Representants del Congrés dels Estats Units, Nancy Pelosi. | Europa Press

2

La presidenta de la Cambra de Representants del Congrés dels Estats Units d’Amèrica ha aixecat un bon revol, amb la seua visita a Taiwan. Taiwan és un país independent, encara que internacionalment les relacions siguin habitualment amb la República Popular de la Xina. La Xina, evidentment, rebutja la independència de Taiwan, i considera l’illa com a part integrant del «territori nacional», i com a àrea rebel. Perquè, evidentment, Beijing no hi pot exercir la sobirania directament. Qui mana a Taiwan és el govern del país, de la gran illa del mar de la Xina. El gest de Nancy Pelosi ha generat molta tensió dins el seu mateix partit, el Partit Demòcrata, on no tothom veia clar el seu gest, donades les tensions afegides que generava amb la Xina.

Però Nancy Pelosi és valenta i fa coses que poca gent és capaç de dur a terme. Pelosi és la primera dona que ha arribat a presidir el Congrés dels Estats Units. I ho ha fet en dues legislatures. La primera va abastar entre 2007 i 2011. I la segona va començar el 2019 i encara continua. En l’interregne, Nancy Pelosi va liderar el Grup Demòcrata a la Cambra de Representants. En ambdues comeses, ha estat la primera dona a fer-ho: mai cap dona no havia liderat el Grup Demòcrata i mai cap dona no havia presidit la Cambra.

Podem constatar, idò, que es tracta d’una personalitat forta. Amb sòlida formació en Ciència Política, i amb una llarga experiència com a congressista dels Estats Units, Nancy Pelosi es permet gestos que probablement ningú més no es permetria. Com ara agafar les quartilles del discurs de Donald Trumb i esquinxar-les davant l’anterior president dels Estats Units. O anar a Taiwan mentre els més alts representants del règim xinès blasmaven la visita i proferien tot tipus d’amenaces (contra Taiwan, però també contra els Estats Units). «Està donant més feina als militars», va comentar, lacònicament, el president Joe Biden (mentre devia rebufar per dins, mirant de dissimular-ho).

Però no només de gestos viu la política parlamentària. Per això, hi ha algunes actuacions de Nancy Pelosi que mereixen ser recordades, en referir-nos al personatge públic. Per exemple, la seua posició -molt controvertida, també dins el mateix Partit Demòcrata- en contra de la intervenció americana a l’Iraq. Malgrat la seua visibilitat i la controvèrsia, Pelosi va considerar que els Estats Units no havien de dur a terme la intervenció militar, la invasió.

També podem recordar la batalla que va lliurar, amb èxit, contra l’intent del president Bush Jr de privatitzar l’Assegurança Social, dins un sistema ja prou precari per assegurar la salut per a tothom. Nancy Pelosi va agafar les regnes de la protesta contra l’intent de Bush i se’n va sortir al Congrés. I, en la mateixa línia, durant la presidència d’Obama va ser la gran valedora a la Cambra de Representants de l’Obamacare (la llei que més ha fet per acostar l’assistència sanitària a les persones amb menys recursos als Estats Units).

Pelosi, doncs, ha mantengut una política de gestos i d’accions, sempre en una línia socialdemòcrata (allò que als Estats Units, contràriament a la fraseologia europea, en diuen «liberal»). Els trumpistes acusen Pelosi d’»elitista» (perquè, certament, prové d’una família molt influent en la vida política americana, amb un pare que ja va ser congressista, i batle de Baltimore, i d’altres parents que han ostentat càrrecs públics de rellevància), tal i com varen fer sistemàticament amb Hillary Clinton, per conseguir que el suposadament no elitista Donald Trump arribàs a ser, durant una legislatura, president dels Estats Units d’Amèrica. En una part de les atzagaiades contra Nancy Pelosi provinents de la dreta Tea Party no sabem quin paper hi pot jugar també el masclisme, és a dir, el fet d’enfrontar-se amb una dona (com els devia passar als soldats de l’Estats Islàmic que s’enfrontaven a les peixmergues kurdes a Rojava).


Amb aquest bagatge no és estrany que Nancy Pelosi havi volgut tenir un gest d’empatia amb la petita Taiwan, sempre amenaçada per la gegant Xina. Seria molt interessant, aprofitant el carisma i la figura, que se la pogués involucrar en la defensa del dret d’autodeterminació arreu del món. Que d’això va, al cap i a la fi, la visita a Taiwan.