Pablo Iglesias. | EUROPA PRESS - Archivo

6

Potser l’esguerro ve del fet que les teories d’Otto Bauer i col·legues seus no varen penetrar prou en l’idari marxista (quan tocava que es produís aquesta penetració). Potser es varen pervertir molt aviat les idees de Lenin sobre el fet nacional (i probablement, també, entraven en contradicció amb altres idees seues sobre com materialitzar la revolució). Potser Rosa Luxemburg i companyia tenien aversió a tot el que suposàs anàlisi de la nació perquè ho relacionaven amb el Volkgeist romàntic germànic que, ben lògicament, els feia urticària. Tal vegada Jean-Paul Sartre i el seu grupet no varen saber escoltar prou els que en sabien més que ells, com ara Albert Camus, i varen preferir mirar d’enviar-los (sense succés, Deo gratias) a l’ostracisme. O Antonio Gramsci es trobava espiritualment més a prop de Garibaldi que no dels regionalistes del Vènet o de la Llombardia (molt majoritàriament de dretes). Potser.

Avui podem pensar i valorar que cadascú tenia el seu moment històric, n’era fill, i de vegades alguns arbres mal endreçats no els permetien de veure el bosc. Ara ens passa igual. Per analitzar la nostra època, segurament farà falta que passin unes quantes dècades i les coses es puguin veure en perspectiva. I qui sap com serà aquest món nostre d’aquí a mig segle! Posem-ho per cas, i sense anar més enfora.

Com que el marxisme, com ocorre de vegades amb les ideologies (en general), ha funcionat (i continua funcionant) com un catecisme, hi ha una tendència a mantenir la banya clavada en els errors històrics. Per poc raonables que siguin. Els catecismes tenen això: et salven d’haver de pensar, d’haver de qüestionar-te les coses, d’haver d’entrar en una dialèctica que qualsevol ideologia tendeix a avorrir.

Record una vegada en què un teòric nostrat del marxisme va venir a fer una xerrada a Eivissa i va dir i repetir i arxirepetir que havíem de ser crítics, que l’educació havia de treballar per una societat crítica, etc, etc. La paraula crítica va sortir tres-centes vegades, a la seua conferència. A l’hora de les preguntes, qüestions i observacions diverses, emperò, tothom li va lloar la xerrada fins a l’avorriment. Perquè l’home no se n’anàs decebut, vaig demanar la paraula i li vaig fer una crítica i mitja (una era tan de matís que no mereixia comptar-se com a sencera). El rum-rum a la sala va ser potent. I ell va respondre amb un punt (i mig, també) d’irritació. Com quedam? Hem de ser crítics o no ho hem de ser?

Escric tot això pensant en l’argumentació infumable del tertulià Pablo Iglesias sobre la guerra que ha provocat la invasió russa d’Ucraïna. Iglesias venia a dir, en una d’aquestes tertúlies on tant es prodiga, que els ucraïnesos havien de sacrificar el que fos per impedir que continuàs la carnisseria. Que, si no es rendien, venia a dir, l’únic que farien seria provocar que la guerra continuàs. Que, al cap i a la fi, serien corresponsables de «quatre-cents mil morts» (crec que fins i tot es va atrevir a apuntar aquesta xifra). I que tot això s’hauria pogut evitar si els ucraïnesos no haguessin intentat impedir amb les armes la invasió del seu país. Dit d’una altra manera: que l’exèrcit rus ataca Ucraïna i la culpa dels morts que hi pugui haver és dels ucraïnesos. No deixa de ser un raonament sorprenent.

Resulta sorprenent fins i tot si s’està en contra del dret d’autodeterminació (cosa que no diu per enlloc el catecisme marxista), o si hom pensa, al costat d’en Vladimir Vladimírovitx, que la dissolució de la URSS ha estat el desastre més gran que s’ha produït al planeta Terra en temps de pau. Si formalment la Unió Soviètica donava suport al dret d’autodeterminació! Clar que aquest dret resulta absolutament incompatible amb l’«economia centralment planificada», vaixell insígnia de l’organització socioeconòmica dels estats del «socialisme real». No sembla gaire coherent afirmar estar a favor del dret d’autodeterminació i alhora fer que per fabricar un determinat producte, un component es fes a Ucraïna, un altre a Sibèria i un tercer al Kazakhstan. Aquí la pràctica -molt finament teoritzada- tirava per terra tota la teoria.

No sé -encara que ho intuesc- d’on s’ha begut Iglesias l’enteniment i el sentit comú, per dir aquestes barbaritats a les tertúlies en què participa. Però, quan hi ha una agressió, sembla evident que la responsabilitat de l’agressor i la de l’agredit no són la mateixa. Oidà més, quan un de més fort n’agredeix un de més feble. Com és el cas que comentam.